dilluns, 31 de Desembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edici? Pa?s Valenci? el 23/12/07
El perill de contaminaci? publicit?ria ?s m?s evident que mai per Nadal. La inflaci? publicit?ria esdev? una constant indefugible i un referent omnipresent que assetja les nostres vides i dirigeix els nostres desitjos. Si parlem de la televisi?, el fenomen ?s encara m?s influent.
La venda de felicitat, diversi? i benestar ?s una de les pedres fonamentals d?aquest establishment que juga en equip amb el capital financer, el poder pol?tic i l?inter?s dels mitjans. ?s dif?cil fer front a aquest marem?gnum ?d?informaci?, -com volen fer-nos passar la publicitat-, aquest bombardeig de consells pretesament benintencionats, -per? realment interessats-, i aquesta incitaci? a viure una vida rica i completa, carregada d?objectes in?tils i prescindibles i buida d?emocions reals i profundes.
A m?s a m?s, els programes que haurien d?ajudar els televidents a fer front a aquest bombardeig publicitari no col?laboren gaire en el foment de l?an?lisi cr?tica. El programa La rentadora de Tv 3 omple d?anuncis antics i moderns mitja hora de m?xima audi?ncia, proporcionant d?aquesta manera una nova tribuna des de la qual mostrar-se, influir i desarmar el teleespectador. Comentaris complaents, records emotius i rendici? incondicional a l?evident atractiu publicitari fan del que podria ser un exercici d?an?lisi cr?tica, una revisi? sense precauci? de m?s publicitat, encara!
Altres vegades s?n els mateixos informatius els que creen l?expectaci? necess?ria per a un llan?ament especial. I tot sense q?estionar la manipulaci? i engany que implica aquest espectacle que volen fer-nos passar per art.

Publicado por Enrisena @ 16:24  | Televisi?
Comentarios (0)  | Enviar
dimarts, 18 de Desembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edici? Pa?s Valenci?, el 16/12/07

En el proc?s d?assignaci? de freq??ncies de TDT al Pa?s Valenci?, es van reservar canals d??mbits auton?mic, provincial i local, en una divisi? clarament absurda i inoperant que nom?s podia comprendre?s des del desig de control pol?tic de les autoritats auton?miques.
Els resultats s?n els que podem veure a les televisions de cada poble, per? el cas d?Alcoi ?s especialment sagnant. Telemariola basa la seua programaci?, com la majoria de cadenes locals del Pa?s, en videoclips musicals, melodies de m?bils, teles?ries antiquades i informatius locals i provincials. B?, doncs en el sumari de l?informatiu del Dia de la Constituci?, de dotze not?cies que el composaven, en onze d?elles apareixia el president de la Diputaci? d?Alacant, Jos? Joaqu?n Ripoll. Ripoll inaugurant una exposici? al MARQ; Ripoll en una confer?ncia d?alcaldes afectats pels darrers aiguats; Ripoll al port d?Alacant; Ripoll concedint ajudes per reparar camins afectats per la riuada... i aix? fins a onze aparicions comptades per pur avorriment.
Sembla que ja no els resulta necessari amagar la manipulaci?, ja no ?s necessari ser un avesat cr?tic televisiu per a adonar-se que Telemariola ?s un vedat privat en el que el president de la Diputaci? fa i desf? sense necessitat de justificar res ni donar explicacions. Clar, que a?? ?s una democr?cia i no es pot comparar amb la Vene?uela de Ch?vez, ni t? res a veure amb el tancament del repetidor de TV3 de la Carrasqueta, que han consumat de nit, amb nocturnitat i premeditaci?. Supose que no volen que ens perdem l?atape?da agenda pol?tica de Ripoll i companyia.

Publicado por Enrisena @ 22:22  | Televisi?
Comentarios (0)  | Enviar
dimecres, 12 de Desembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt Edici? Pa?s Valenci?, el 9/12/07
La Xarxa d?Educaci? en comunicaci? (http://www.laxarxa.info/), una plataforma c?vica d??mbit catalanoparlant que agrupa diversos col?lectius que treballen en l??mbit de la comunicaci? audiovisual, ha posat en marxa la campanya contra l?analfabetisme medi?tic. L?objectiu ?s sensibilitzar l?opini? p?blica i les inst?ncies educatives de la necessitat d?una educaci? en mitjans de comunicaci?. Els canvis tecnol?gics de la nostra societat, l?evident control ideol?gic que representen i la necessitat de formar una ciutadania activa, cr?tica i conscient s?n les causes que justifiquen la necessitat d?introduir aquesta educaci? audiovisual a les escoles.
No deixa de ser curi?s que els mestres dediquem hores i hores a la formaci? oral i escrita dels estudiants amb la intenci? de formar-los cr?ticament i evitar la manipulaci? a que poden ser sotmesos, i en canvi dediquem tant poc de temps a la lectura cr?tica d?imatges. L?oblit ?s sagnant, perqu? sabem que s?n la principal influ?ncia que rep l?alumnat i que dediquen una mitjana de 3 hores di?ries nom?s a mirar la tele, sense comptar les altres pantalles.
El resultat no pot ser m?s dram?tic; l?aband? de les noves generacions a la voracitat d?un mercat interessat que no para comptes amb prejudicis ?tics ni valors morals. Tot esperant una regulaci? televisiva d?horaris i continguts, ?s m?s intel?ligent proporcionar les eines b?siques de defensa personal que representen la comprensi? cr?tica del funcionament de l?audiovisual. Ara m?s que mai ?s fa imprescindible prevenir la societat contra un altre analfabetisme que no ?s menys perill?s, el medi?tic!

Publicado por Enrisena @ 19:33  | educaci?
Comentarios (1)  | Enviar
Enric Senabre
Article publicat al peri?dic digital P?gina26.com, el 4/12/07

S?nchez Drag? no escriu els seus llibres i l?Ana Botella li riu la gr?cia quan aquest li ho conta en un apart del seu programa de televisi?, potser perqu? sap que ella tampoc va escriure els contes que comentava al seu llibre (nom?s que ella ho reconeixia en obert). El president de l?associaci? de presoners espanyols d?Auswitz no hi va estar, per? va dedicar la seua vida a la lluita pel reconeixement de la mem?ria de les v?ctimes, i ho va fer b? fins que el descobriren. I la principal v?ctima espanyola de l?11 S de Nova York, tampoc estava a les Torres bessones el dia de l?atemptat, per? es va inventar una identitat alternativa a la seua, que coincidia amb els fets, i que ha estat acceptada amb alegria i honors per les autoritats, assedegades de cares i hist?ries que contar.
Vivim el m?n de la c?pia, de la reproducci? vertiginosa d?una realitat que s?esllavissa a trav?s de les pantalles dels televisors, que corre en una carrera fren?tica en la que el directe ?s m?s important que la comprovaci? acurada, que l?an?lisi reposat o que la reflexi? pausada. No hi ha temps! Diuen els periodistes a la televisi?. Entrem en directe! Criden els realitzadors als presentadors. Estem en temps real! Es meravella l?espectador en contemplar com passen els grans esdeveniments per davant dels seus ulls cat?dics.
?s un deler d?ubiq?itat, un anhel d?infinitud i un desig de multiplicitat que ens porta a meravellar-nos front la intensitat de la realitat. La realitat est? ac? al davant, al nostre abast, i nom?s necessitem cent vides per poder fruir-ne amb satisfacci?. I si no les tenim ens les inventem, i si no arribem a la realitat real, podem satisfer-nos amb la virtual.
Deien els peri?dics la setmana passada que els turistes van arribar a pagar fins a 50 euros als ve?ns de la Madeleine marroquina (la xiqueta que van confondre amb la Madeleine real arrel d?una foto d?un turista), per poder-la veure. Sabien que no era Madeleine, per? s?hi semblava. No era real, per? en abs?ncia del original la virtualitat que aportava la c?pia era m?s que suficient.
Viure m?ltiples vides, adquirir diverses identitats, con?ixer realitats diferents. Aquest ?s l?anhel d?una postmodernitat que ha esmicolat el subjecte, ha flu?dificat la identitat i ha multiplicat la realitat, per? que no ha aconseguit esborrar el patiment, la infelicitat ni la pobresa d?un m?n que s?entesta en ser real per molt que s?esborre de les pantalles de la televisi?. En la solitud de les passions, la nostra vida ?s tan pobra com sabem, i la realitat en la que ens movem tan dura que no pot ser dissolta amb unes poques racions de virtualitat alliberadora.

Publicado por Enrisena @ 19:27  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edici? Pa?s Valenci?, el 2/12/07
Potser si El Diario de Patricia haguera adoptat algun criteri d?autoregulaci? de continguts, el cas d?Svetlana no hauria succe?t. Probablement algun col?laborador els hauria recordat que no ?s el mateix parlar de baralles de ve?ns, de conflictes familiars o disputes laborals, que de maltractaments, infidelitats o separacions. Qui sap qu? hauria passat si Svetlana no haguera anat al programa enganyada, pensant que algun familiar rus volia parlar amb ella. S?hauria estalviat trobar Jos? Ignacio enfront d?una audi?ncia milion?ria, demanant perd? i reconciliaci?, que tot tornara a ser com abans.
Possiblement el desenlla? fatal s?hauria produ?t d?igual manera perqu? Jos? Ignacio li hauria comprat un ram de flors, li hauria demanat perd? i li hauria dit les mateixes paraules que va dir a la televisi?, per? en privat. I potser l?hauria assassinada igual, perqu? no podia acceptar que no f?ra seua, que es rebel?lara, el desobe?ra i li diguera ?ja no t?estime?.
Per? el que s? que haurien de saber al programa de Patricia ?s que l?amor no ho soluciona tot, que els maltractadors solen tenir un car?cter ambivalent que amaga comportaments violents i que impedeix posar cara a cara v?ctima i maltractador. Alg? els hauria de recordar que les emocions reals s?n profundes i complicades de gestionar, que aquest m?n d?emocions superficials i fugisseres que fomenta la televisi? acaba tocant amb la pedra dura de les persones. No, ni la televisi? ni Patricia s?n els culpables de la mort d?Svetlana, el culpable ?s Jos? Ignacio, per? no li ho posem tan f?cil, ni a ell ni als que s?n com ell, per favor.

Publicado por Enrisena @ 19:23  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
diumenge, 02 de Desembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edici? Pa?s Valenci?, el 18/11/07
L?obsessi? pel present, el directe i el temps real ?s una constant de la societat de l?espectacle. La representaci? virtual d?un present que s?esgota en la mateixa immediatesa en qu? es representa forma part d?un ritual en qu? el directe amaga al seu si l?engany d?una fugacitat esfere?dora que som incapa?os de controlar. Per? com ens agradaria poder fer-ho!
Est? pasando, i Espa?a directo, encarnen a la perfecci? la idea anterior. Es tracta de magazins que, comen?ant pel t?tol, professen de grans sacerdots de la religi? del temps real. Imatges en viu, successos en acci? i v?ctimes convalescents transiten per un programa contenidor en el que els reporters tenen encomanada la missi? inexcusable de controlar el temps, detenir el present en un instant etern i congelar la imatge en un esdeveniment colpidor. El problema ?s que l?intent ?s impossible des del mateix plantejament, perqu? tot el que passa transita, se?n va, s?esllavissa, i el succ?s congelat en un moment atemporal mostra la seua cara m?s banal, m?s intranscendents, m?s superficial. Tot all? que passa, ha passat, i nom?s la profunditat de l?an?lisi que l?acompanya, l?ajuda ling??stica d?unes explicacions carregades de sentit poden aportar l?eternitat del que es repeteix c?clicament.
Fets intranscendents, successos banals i personatges de fama ef?mera no poden aportar mai densitat a un present buit i despullat de sentit, un present que necessita hist?ria i paraules per fer-se comprendre. D?aquest moment, H?lderin no diria mai all? de ?atura?t instant, ets tan bell!? perqu? cauria fart de tanta vulgaritat.

Publicado por Enrisena @ 17:04  | filosofia
Comentarios (0)  | Enviar