Mira la tele!

Observatori de la ciutadania

Enrisena — 2008-11-19T19:54:07+01:00

He obert un blog nou. L'he titolat Observatori de la ciutadania. Amb ell pretenc comentar i analitzar les noticies relacionades amb els drets humans, la democràcia, l'educació i qualsevol succés que tinga relació amb la convivència.
Els i les que heu seguit aquest bloc, us espere a l' Observatori de la ciutadania
Fins aviat

Narrativitat

Enrisena — 2008-10-18T20:38:29+01:00

Enric Senabre Carbonell
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 3/08/08
La moda de parlar de la influència que el relat te a les nostres societats s'anomena "Storitelling" als EEUU. Una tendència que consisteix en reduïr a xarxa narrativa tots els fenòmens socials, des del periodisme a la política, des de la medicina a la investigació policial. D'aquesta manera sembla que la comprensió del món esdevé més propera, més assumible, més emotiva. Però també més concreta, més limitada, més anecdòtica.
El fenòmen ens resulta ben pròxim si l'apliquem a la televisió. La profusió de sèries és l'element més visible. Però una ullada als informatius ens acosta a una narració estructurada en personatges del carrer, successos quotidians o fenòmens coneguts. Com més testimonis en directe més versemblança, com més amable la història més bon sabor de boca per tancar un dia carregat d'assassinats o execucions. Als programes de telerrealitat, la improvisació deixa pas al paper i la persona al personatge. Els magazines incorporen "màquines de la veritat" que donen credibilitat a la història d'uns individus que havien nascut com personatges "reals" i han esdevingut de "ficció", amb guió incorporat i assessorament literari inclós al contracte. Fins i tot els concursos basen el seu èxit en la fidelització a uns concursants o presentadors que fan de la seua història personal el principal atractiu del programa.
En principi cap objecció a aquesta tendència que també ha arribat a casa nostra i que de manera tan amable ens permet sentir i empatitzar amb experiències tan diverses. El problema apareix quan demanem una mica d'objectivitat informativa, quan necessitem una reflexió serena per contextualitzar una emocionalitat desenfrenada i quan reclamem un pensament crític per fomentar ciutadans més lliures, conscients i responsables. A través d'aquestos articles he intentar fomentar aquesta compensió crítica del fenomen televisiu, espere haver-ho aconseguit ni que fora només un poquet. Gràcies i fins aviat.

El cotxe

Enrisena — 2008-10-18T20:33:40+01:00

Enric Senabre Carbonell
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 27/07/08
Pels anys 70 els concursos de televisió regalaven cotxes com a premi major. Eren els temps de la popularització de l'utilitari, i el regal desitjat servia per fomentar la necessitat de vehicle propi i fer apologia de la mobilitat absoluta. Als 80 el premi estrella era un apartament en Torrevella, Alacant, quan les segones residències generaren el boom immobiliari que ha cobert de cement les nostres costes. Ordinadors, televisors de plasma i equips multimèdia han marcat el desenvolupament tecnològic dels 90. Fins i tot La casa de tu vida podia estar al nostre abast en un conegut concurs de televisió que estimulava l'adquisició de vivenda en plena febre constructora. Es podria contar la història recent a través dels premis dels concursos de televisió.
Amb aquestos referents hem d'interpretar el nou concurs de Canal 9, Crash. En plena crisi econòmica i immobiliària, el cotxe torna a ser la màxima aspiració dels valencians, això sí, amb pla Renove incorporat i destrucció i reciclatge del vehicle antic. No podem oblidar que ara el respecte del medi ambient és una prioritat política. A més a més, el programa fomenta la família tradicional. Res uneix més que atapeir-se dins d'un cotxe sense aire condicionat i en ple estiu. La imatge recorda clarament la d'aquells 600 familiars dels anys 70, però ara amb l'afegit de perseguir un objectiu comú: el d'aconseguir el premi gros o pagar el crèdit hipotecari. Per a més correcció política, el programa és bilingüe, com correspon a un país bilingüe: un presentador, el sobreactuat Guillermo d'OT, parla en castellà, mentre l'altra, la de l'exterior dels estudis, ho fa en valencià. Els concursants, gent de poble, ho fa com pot, entre tanta calor i els nervis de la televisió. Les preguntes són del nivell de 6é de l'antiga EGB, per fer-ho més popular. Al remat tot és ben senzill i ben alegre, com cal a un programa d'estiu d'una tele autonòmica amb vocació de servei públic.

Fam�lies

Enrisena — 2008-09-13T16:47:42+01:00

Enric Senabre Carbonell
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 20/07/08

Enric Senabre
La Familia Mata ha tancat la temporada. Com moltes altres sèries i programes "prime-time", abandonen la graella televisiva per estiu i són substituïts per reposicions d'èxit assegurat i versions "light" de formats caducs i antiquats. I és una llàstima, perquè aquesta sèrie és possiblement la més càustica, cínica i destructiva de les que han passat per la pantalla aquesta temporada. Amb uns personatges absurds, interessats i clarament immorals, es dibuixa una família en crisi, que ha perdut els valors tradicionals i que es refugia en la hipocresia de les aparences. L'únic personatge sincer i recte és el gendre, que justament no pertany a la saga Mata per sang, i que ix perdent en tots els embats, vençut per la mentida i el frau que el clan Mata desenvolupa enmig del desficaci. Els polítics no queden ben parats i els gags hilarants es succeeixen dins d'un guió original i vertiginós.
I és que la família tradicional està en crisi, per molt que el PP s'enteste a defensar un model inexistent a hores d'ara. Si la televisió alça acta de defunció és perquè l'individu ha mort, i en aquest cas el model idíl•lic de família tradicional ja ha desaparegut. Entre la rància Médico de familia i la innovadora Aquí no hay quien viva s'obri un abisme, i la Familia Mata és clarament hereva de la segona. Des de l'aparició d'aquell destarotat pati de veïns, que la convivència ja no és la mateixa. Viu com vulgues, viu amb qui vulgues, sembla ser la nova divisa social. Parelles homosexuals, amigues que viuen juntes, senyores majors en pla comuna, nuvis que conviuen sense passar pel jutjat ni la rectoria, divorcis, ruptures i refundacions diverses de la llar familiar. Un ampli ventall de maneres de conviure que van aportar en el seu moment aire fresc i innovador al monolític model de la família nuclear que la majoria de les sèries oferia. La Familia Mata representa la cara cínica i descreguda d'aquesta representació d'una societat en transformació.

CSI o el progr�s

Enrisena — 2008-09-01T19:14:32+01:00

Enric Senabre Carbonell
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 13/07/08

La confiança cega en el progrés científic ens proporciona una visió de la ciència en evolució continua, imparable, segura. La millora de la humanitat, fer la nostra vida més feliç, més saludable i lliure del terror i del dolor, semblen ser els seus objectius prioritaris. I la veterana sèrie CSI ens reconforta amb aquesta visió salvadora de la ciència en què ens agrada confiar. Però malgrat aquest optimisme inconscient, és suficient fer un cop d'ull al nostre voltant per comprovar el contrari; les armes nuclears, la destrucció ecològica del planeta, el terrorisme científicament planificat. A la sèrie que ens ocupa, en canvi, tot és optimisme. La policia científica posa al servei del bé tots els avanços tècnics, sotmet el mal a colp d'anàlisi genètica i reconeix el delinqüent ajudat de les càmeres de vigilància. La víctima sempre és redimida i el violador, sancionat. És la utopia del món feliç, dirigit, administrat i vigilat per bones consciències que es preocupen pel nostre bé.
A aquesta situació podem unir el "glamour" dels seus personatges, amb investigadors sense un gram de greix, joves triomfadors i adults bé conservats, capaços de sacrificar la seua vida privada per aconseguir la victòria de la justícia. Amb tot plegat tenim un món tranquilitzador, en el qual els terroristes cometen els seus crims, però la policia sempre descobreix al criminal, un poc tard per a les primeres víctimes, però uns minuts abans del crim definitiu. El mal és recognoscible, no a primera vista, però si sota la lupa del microscopi electrònic i la prova de l'ADN. Al remat, aquesta sèrie representa el triomf definitiu de la llei i l'ordre en un món insegur i discutible. Criminals del món! No us amagueu, la policia científica, al servei del benestar de la humanitat, acabarà trobant-vos. La resta, les persones de bona fe, podem dormir tranquils, i agafar demà l'avió, el Gran Germà ens protegeix.

Seducci�

Enrisena — 2008-07-15T16:11:57+01:00

Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 6/0/08

La seducció és un joc d'aparences en què els participants frueixen de mentides a mitja veu, veritats incompletes i floretes exagerades. Normalment, tots dos coneixen les regles del joc, les accepten i les col•loquen en el context adequat, sense dramatismes ni promeses tancades. Però de vegades, les mentides adquireixen un caire desmesurat i perjudicial, aleshores ja no parlem de seducció, sinó directament d'engany o manipulació, i el joc perd el seu encant i el valor afegit que implica conéixer una persona que vol mostrar-se de la millor manera possible.
Una cosa semblant passa amb el programa Hombres y mujeres y viceversa, que ha estrenat Telecinco per omplir les vesprades d'aquest estiu que amenaça calent. Els concursants que hi van a buscar parella no tenen cap necessitat de fer-ho, el seu aspecte físic és suficientment atractiu per saber que en qualsevol discoteca de platja tindrien un èxit més rotund que a través del feixuc procés de selecció a què els somet la realització del programa. A més a més, menteixen de manera descarada i sense embuts, perquè el joc no consisteix a seduir la persona en qüestió, sinó els telespectadors o els caçatalents que, suposem, rastregen la graella televisiva per trobar-hi un personatge ideal per a muntar un debat al Donde estàs corazón. El joc de seducció es desvirtua de totes totes, i l'oferiment que implica donar-se a conéixer esdevé un mercadeig ridícul i increïble en què no creuen ni els mateixos venedors. De seducció, n'hi ha poca, i de joc, encara menys. Si afegim que la majoria dels concursants tenen poc que oferir, el resultat és una avorrida successió de llocs comuns i estereotips sexistes que adormen fins els més desperts i que només s'espavilen quan algun dels concursants fica una mica de "marro" en les cites privades. Però després, ves per on, se'n penedeixen i el resultat és un dràmatic psicodrama de què ni Emma Garcia pot traure res en clar.

Professionals de la moda

Enrisena — 2008-07-07T16:50:23+01:00

Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 29/06/08

No se què deuen pensar els professionals de la moda de Supermodelo, potser critiquen el programa de la mateixa manera que OT és rebutjat per músics i cantants consagrats, però a mi, ho he de reconéixer, m'ha encantat. M'ha fet comprendre el món de la passarel•la d'una manera que abans no entenia i, fins i tot, rebutjava sense massa sentit; m'ha corregit estereotips arrelats en un inconscient col•lectiu difícil de depurar; m'ha acostat les persones que es dediquen a aquesta professió i m'ha contagiat l'estil elegant.
El programa te moltes virtuts, perquè no és un reality corrent, no abusa dels personatges ni els converteix en objecte d'ús, no entra en la vida privada dels concursants ni els humilia públicament. Potser l'element més ressenyable és haver fet aquesta edició mixta. En passades edicions només les dones podien ser models, reforçant l'estereotip de dona objecte, però en aquesta els productors han tingut l'encert d'incloure homes i dones en l'escola i això elimina de soca-rel qualsevol discriminació de gènere. Posats sensuals o provocadors perden el sentit sexista en trobar-te que homes i dones han de passar per les mateixes proves, i que això no implica en cap cas una conversió de la persona en objecte, sinó més aviat a l'inrevés, un joc d'aparences en el que la persona manté intacta la seua dignitat. Els mestres ajuden els concursants, els guien i els orienten en l'aprenentatge, quan han de valorar les diferents activitats, són mesurats i justos sense estalviar les crítiques necessàries per a millorar, i sense cridar com a bojos. A més a més, i per si faltava un dolç, l'alimentació i el pes dels participants és controlada i valorada en el context prioritari de la salut personal.
En resum, un encert de Quatro, que ha trobat el punt just entre l'esvalot continu d'OT i la somnolència de les telenovel•les, en un horari de difícil adequació.

Informatius

Enrisena — 2008-06-30T17:03:59+01:00

Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 22/06/08

Fa anys, quan encara no existia Canal 9, l'informatiu territorial de la Comunitat Valenciana, Aitana, era considerat com un programa transitori i estrany, que només es justificava per l'absència d'autonomia televisiva i que tenia els dies comptats amb l'aparició de la televisió autonòmica. Ara, amb una televisió pròpia, el percebem com una alternativa informativa seriosa i competent front al desficaci autòcton. Que un informatiu "territorial", amb centre a Madrid i que depén administrativament de la capital de l'estat, ens represente millor que un de fet ací, i sota la direcció del govern autonòmic és, com a mínim, vergonyós. Però és així, perquè si volem trobar la pluralitat política i la diversitat social, la trobarem en l'informatiu de TVE i no en el de Canal 9. Professorat en protesta pel desficaci de la política educativa, trobades d'escoles en valencià o protestes per la deficient aplicació de la llei de dependència apareixen reflectides en l'informatiu territorial, mentre que són ignorats pel de Canal 9.
Però aquesta és una situació televisiva que esdevé paràbola política, perquè és ara, quan tenim un govern autonòmic amb més competències, més bel•ligerant i reivindicatiu que mai en contra del govern central, quan els nacionalistes ens sentim menys representats per aquest govern. Potser és perquè tots sabem que si els nostres representants són tan combatius, només és per raons d'interés polític conjuntural. A més a més, la desobediència civil en la que incorre el govern Camps ens produeix vergonya aliena i irritació política. I la Televisió autonòmica participa d'aquesta estratègia amb entusiasme. Per això preferim fugir de la televisió que tant vam reivindicar, i refugiar-nos en l'estatal, encara que això ens regire l'estómac a tots els que hem cregut que un govern i una tele nostres seria més pròxima i atenta als problemes dels valencians.

Canvi radical

Enrisena — 2008-06-21T20:12:16+01:00

Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 15/06/08

La televisió té aquestes coses, de vegades fa un exercici pràctic de reflexió i fusiona formats amb resultats absolutament innovadors. La sèrie de més èxit de les vesprades, la inacabable i soporífera Yo soy Bea, s'ha convertit en el "reality" Canvi radical i ha transformat el personatge més famós de les telenovel•les nacionals en un producte manufacturat d'estilistes, perruquers, ortodontistes i cirurgians. Res a objectar a la necessitat d'un final feliç que el format reclama per a redimir de tots els errors, curar totes les penes i satisfer els desigs més bàsics dels televidents més fidels. Però convertir Bea en model de passarel•la després de 460 capítols en què ha reforçat l'autoestima de les dones corrents, és una autèntica traïció a tota l'audiència.
Però especialment a aquestes dones que s'havien identificat amb uns personatges propers, i a què la sèrie havia reafirmat l'orgull de ser persona per damunt de característiques físiques com ser prima o grossa, baixa o alta, bonica o lletja. Sense necessitat de canviar el seu aspecte, Bea ha arribat a directora de la revista de moda en què treballa, ha conquistat a Alvaro, l'amor de la seua vida, i ha recuperat l'amor propi de les treballadores de l'empresa.
Però no podia ser tot perfecte, els imperatius de la televisió en el món de la imatge han acabat vencent i, a Bea, l'han feta bonica. El model de dona atractiva, l'imperatiu de la bellesa i l'obligació de tenir cura de l'aspecte han vençut i les dones continuen subjugades a l'esclavitud de la imatge. Efectivament, al final no n'hi ha hagut prou amb la vàlua professional, l'eficiència i la personalitat. No, sembla que les dones han de ser atractives i han de sacrificar la seua vida per la bellesa. Amb aquestes imposicions l'alliberament de la dona sembla cada vegada més lluny i anem per mal camí. I ara ve Betty!

�tica

Enrisena — 2008-06-12T22:46:09+01:00

Enric Senabre Carbonell
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 8/06/08

Els advocats de Telma Ortiz haurien d'estudiar ètica. És tracta només d'una recomanació, és clar, perquè de necessitat no n'hi ha cap, però potser el judici sobre el dret a la intimitat que van perdre s'hauria desenvolupat en una altra direcció. Els hauria vingut bé conéixer David Hume, el filòsof escocés ateu, escèptic i descregut, que plantejà per primera vegada l'anomenada fal•làcia naturalista, segons la qual no podem extraure un deure moral a partir d'una situació de fet, és a dir, que no podem passar del ser al deure sense justificar aquesta instància moral en una altre mecanisme més raonable que la mera existència factual. També haurien pogut argumentar en el judici que Kant, el filòsof prussià teoritzador de la llibertat il•lustrada, va recollir la recomanació de Hume i fonamentà la moral en el deure racional i, així, va aconseguir alliberar el raonament moral de qualsevol imposició material. La realitat, en moral, no té cap valor, i la importància d'aquesta disciplina radica justament en la postulació d'una esfera ideal del deure que converteix en real allò que només és ideal.
Però tot açò ha quedat superat per la televisió. La nova moralitat que incorpora aquest mitjà és la del possibilisme i la conveniència. En televisió tot allò que es pot fer, és correcte, tot el que es pot realitzar de manera pràctica i rendible, es fa, sense més consideracions ideals. Si els programes del cor poden furgar la vida privada de Telma, aleshores s'ha de fer. Si un Gran Germà és més morbós amb xiquets de 8 anys, doncs s'ha de fer. Si Risto el d'OT insulta sense mesura i això augmenta l'audiència, aleshores és correcte. La moralitat de la televisió no atén a consideracions plantejades des del món ideal dels principis ni, per descomptat, dels drets humans, la justícia o l'ètica. Quina repercussió tindrà aquesta consideració sobre la moral en general? Aquesta és una d'aquelles qüestions que el temps decidirà però, ara, el partit l'han perdut els filòsofs.

Ciutadania

Enrisena — 2008-06-03T23:21:40+01:00

Enric Senabre Carbonell
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 1/06/08

El conseller Font de Mora va presentar recentment el projecte d'Educació per a la ciutadania. I ho va fer davant les càmeres de la televisió, entre les quals les de Canal 9, que va emetre un resum clarament partidista en el qual puntualitzava que tot i que els sindicats estaven en contra d'aquesta democràtica mesura, les associacions de pares, hi estaven totalment a favor. L'aclariment posterior es feia amb la boca petita, perquè evidentment les ampes a les quals es referien era només una, la CONCAPA (associació de pares catòlics).

Però més enllà de les manipulacions de la nostra televisió, el pla de les autoritats educatives és un autèntic despropòsit per moltes raons: per impartir en anglès una matèria que necessita d'una fluïdesa verbal que l'alumnat no posseeix en aquest nivell; per oblidar que l'autèntic objectiu de l'assignatura és madurar la consciència moral i formar el sentiment democràtic; per imposar uns suposats plans plurilingüístics sense respectar l'autonomia dels centres ni la realitat de l'escola; per sentar un precedent molt greu en permetre una opció B clarament evasiva a una assignatura del currículum oficial; per amenaçar al professorat amb la revisió de les qualificacions i per destinar 130 professors a cobrir aquesta burla que s'han tret de la mànega per raons clarament polítiques i gens pedagògiques.

No sabria dir quina de les anteriors aberracions és pitjor que l'altra, però contrasta la facilitat amb què es destinen diners a uns projectes contraproduents educativament i es retallen d'altres imprescindibles com són l'acollida d'alumnat immigrant, els programes d'educació en valencià o l'atenció d'alumnat amb necessitats educatives especials. Però mentre l'educació i la televisió pública es trobe a les mans d'uns polítics sense sentit públic, que posen per damunt els seus interessos partidistes a les necessitats de la ciutadania, la democràcia es troba en autèntic perill d'extinció.

D�u

Enrisena — 2008-06-02T16:30:51+01:00

Enric Senabre Carbonell
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 25/05/08

L'atractiu de les sèries d'hospitals radica en el seu caràcter de justificació quasi religiosa de les grans tragèdies humanes: la mort, la malaltia, el dolor. Antigament, els mites eren grans construccions justificadores de la realitat que acomplien la funció d'ajudar-nos a acceptar l'inevitable, a conformar-nos amb el que no podia ser d'una altra manera.

Hui en dia les religions també acompleixen aquesta funció entre els seus creients, però en els temps que vivim, la crisi de les grans màquines de justificar, com són la família, l'escola o l'església, ha obert un buit que intenten ocupar diferents instàncies. La psicologia n'és una, l'explicació mèdica i científica de la mort i de la malaltia és una altra. Però no tenim prou d'entendre racionalment que la malaltia i la mort són inevitables. Necessitem més, necessitem sentir-ho interiorment, comprendre-ho des de l'autenticitat dels sentiments, ni que siga de manera vicària, delegada en altres. És ací on intervenen els relats de ficció, de què les sèries d'hospitals formen part.

La identificació amb els personatges, l'emoció de contemplar la mort en directe i l'alegria de la recuperació miraculosa tenen la missió de reconfortar-nos amb la vida, de fer-nos acceptar i entendre l'inacceptable des del pensament racional. És la medicina humanitzada, encarnada en una persona real que ens ajuda a sentir a través d'aquesta, però sense les conseqüències traumàtiques que hauríem d'assumir en el món real. Si a més, el metge té el caràcter i la personalitat de House, llavors aconseguim transportar-nos als temps en què els déus es mesclaven amb els humans, els ajudaven o els perjudicaven, els odiaven o els estimaven des de la superioritat d'un saber infal·lible que els mortals mai podíem aconseguir. I ja se sap, als Déus se'ls permet tot, fins i tot la mala educació, si a canvi ens donen un bri d'esperança en un món desesperant.

Invisibles

Enrisena — 2008-05-28T23:13:27+01:00

Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 18/05/08

Els adolescents són, possiblement, el col•lectiu més mal representat en la televisió. No existeix una programació específica per aquesta franja d'edat. Per als nens es produeixen espais específics, per als adults també, però els joves s'han de conformar amb trobar la seua imatge reflectida en programes generalistes, fets per a gent gran i amb un punt de mira adult. Quan apareixen ho fan en el context d'algun documental escandalós sobre el consum d'alcohol, drogues o sexe, o en alguna sèrie que dibuixa uns personatges destarotats i irreflexius que semblen moure's per impulsos absurds i incomprensibles. O això o el perfil de joves dòcils i integrats que acompleixen les regles i no es rebel•len mai en contra. És una imatge fàcil que agrada als adults, que són els que controlen el mitjà televisiu, i que els referma la idea d'un jovent que no és com ells eren, tan radicals i revolucionaris. Amb aquesta perspectiva és lògic que busquen a Internet un espai d'expressió més respectuós amb la seua sensibilitat.
Però Júlia Otero i la tv3 han dedicat una sèrie de tres especials del "No em ratllis!" als adolescents, "No m'atabalis". I ho han fet de la mateixa manera que ho fan amb els menuts, amb l'honradesa d'un treball acurat i una preparació professional. Amb aquestes alforges han aconseguit mostrar una visió dels adolescents fresca i directa, diversa i actual. Posar la càmera davant dels testimonis no és suficient per a que aquests es llancen a parlar; cal triar-los prèviament, donar-los confiança, preparar els guions, enregistrar hores d'entrevistes i muntar-les. D'adolescents, n'hi ha de tota mena, però necessiten una presència real en els mèdia per fer-se visibles, perquè, si no, desapareixen ocults darrere d'estereotips simplistes i absurds que n'impedeixen la visió. Però la realitat, en aquestos casos, es més interessant que la ficció.

Publicitats

Enrisena — 2008-05-22T22:21:21+01:00

Enric Senabre Carbonell
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, l'11/05/08

Sembla que les tendències dels creatius publicitaris han canviat d'objectius. De sempre, els anuncis televisius han estat dirigits a un públic ampli, sense referències directes al sexe, edat ni condició social. Aquest fet ens obligava a estar atents per prevenir les manipulacions invisibles. Ara una nova fornada d'anuncis clarament dirigits a un segment diferenciat de població ha aparegut a les graelles: un segur de cotxe que busca homes de mitjana edat amb qui demostrar la vàlua de ser home i conductor; el mateix anunci per a dones, destacant-ne la responsabilitat que demostren al volant; un refresc que parla de tu a la generació que ara te 40 anys; un cotxe per a joves entre 20 i 30 que canten amb l'esperit d'adolescència no superada dels joves suposadament actuals.
L'ideal de "l'audiència potencial màxima" ha estat abandonat per la publicitat. I si el món de la publicitat abandona un negoci que li podria donar més diners, és perquè aquest no funciona. Si s'ha decidit per buscar grups més menuts, per dirigir missatges específics a cada segment d'edat, sexe o procedència, és perquè cada vegada és més difícil trobar un missatge que arribe a tothom.
Sembla que la societat s'ha esmicolat, que no queden referents comuns que mostrar, ni ideals compartits com a objectiu. Potser la postmodernitat consisteix en això, en la fragmentació social d'una realitat que ens ha fet tan diferents que ens resulta difícil reconéixer-nos entre nosaltres, trobar-nos amb el diferent.
Si els creatius publicitaris ho diuen, de segur que és així, ells són els filòsofs de la postmodernitat. Ara bé, també és cert que ja no ens cal pensar davant del televisor, no necessitem interpretar els missatges amagats, només esperar l'espot que va dirigit al nostre grup d'edat, sexe o preferència, i acceptar l'inevitable. La resta ens passarà desapercebut sense necessitat de protecció.

Teatre

Enrisena — 2008-05-19T20:11:37+01:00

Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 4/04/08

Basilio Martín Patino va dirigir l'any 1990 la magnífica "La seducción del caos", una pel•lícula ontològica que reflexiona sobre el sentit de la realitat i la veritat aplicats al cinema i la televisió. El film comença en un teatre en ruïnes, de què ix el personatge Hugo Escribano, per endinsar-se en el calidoscopi virtual d'un assassinat mirat a través de la televisió. L'abandó de la sala teatral insinua el final del cicle vital d'un gènere que ja no acompleix la funció generadora d'explicacions i comprensions del món que tenia assignades, i que s'ha vist substituït per la televisió.
Però la televisió és com una barraca de fira d'aquelles que mostraven, al seu interior, la dona barbuda, l'home elefant o el joc d'espills que deformen la nostra imatge. El mal és que aquesta s'ha convertit en un element natural de la nostra quotidianita; la tenim al menjador de casa, a la cuina o al dormitori i, al final, ens hem acostumat a viure amb la seua companyia. Potser per evitar aquesta naturalització, Buenafuente iniciava el seu Late-show amb un teló que es descorria, i Sardà intentava distanciar el telespectador amb la manera de vestir, unes ulleres de sol o l'actitud clarament irònica. Si les coses foren tan clares, si tots entràrem a la tele amb la consciència de qui paga el bitllet per trobar-se amb un món de màgia, no tindria res contra el programa de Telecinco "El juego de la vida". La dinàmica del joc està basada en la màquina de la veritat i consisteix en una mena de pòker en què et jugues la privacitat -els records i sentiments més personals-, contestant amb suposada sinceritat preguntes com "volies més el teu segon fill que el primer?" o "és cert que posares les banyes el teu marit l'estiu del 95?". Evidentment, el marit i el fill són presents al plató, i només guanya qui reconeix la "veritat" públicament. Un espant, fins i tot per a una atracció de fira.

Festes

Enrisena — 2008-04-27T22:14:45+01:00

Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 27/04/08

És costum de la RTVV, retransmetre en directe els actes festius de les diferents ciutats valencianes. La cavalcada de la conquesta de Castelló, l’ofrena de València o les entrades d’Alcoi, apareixen per la televisió de tots els valencians en un autèntic exercici de servei públic d’interés cultural. No cal dir que veure-les per la tele no és ni paregut a viure-les en directe. La imatge es mostra en aquestos casos més limitada que mai. L’olor, l’ambient, el clima, l’emoció interna que produeix trobar-se immers en aquestos actes augmenten la vivència fins extrems que la televisió no pot arribar. Però hi ha més aspectes als que la imatge televisiva tampoc arriba, i normalment els comentaristes no diuen. En el cas d’Alcoi us puc assegurar que a qualsevol espectador se li poden passar per alt dues discriminacions imperdonables. La discriminació econòmica i la de sexe. En primer lloc eixir a la festa implica unes despeses econòmiques que han fet que “amos i obrers” ja no caminen del bracet pel carrer Sant Nicolau. L’altra discriminació és més sagnant, per absurda i retrògrada. Si mireu bé la retransmissió, us adonareu que homes i dones no ocupen els mateixos llocs ni vesteixen igual. Les dones estan condemnades als “boatos”, sense drets de cap tipus, i per a fer bonic. La situació acumula les discriminacions en el cas femení, perquè les condemna a pagar el luxe de les entrades a costa dels seus drets. A les “filaes”, mentre, els homes continuen discutint si deixen entrar les dones a les seues institucions masclistes, si portaran la indumentària oficial i a quins actes els permetran eixir, com si d’un debat medieval es tractara. I Ajuntament i Associació de Sant Jordi miren cap a un altre lloc, amb les paraules sagrades de cultura i tradició com a escut, i com si els temps i la historia no anaren amb ells. Una vergonya tot plegat.

Herois

Enrisena — 2008-04-26T13:19:20+01:00

Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt Edició País Valencià, el 20/04/08

He de confessar que m’encanten les pel·lícules de catàstrofes des de ben menut. Un avió segrestat, un tren desbocat, l’amenaça d’un terratrèmol o el gran cataclisme que anuncia la fi del món. Escenaris dramàtics que omplin les vesprades de diumenge i ens encomanen la por als avions, als terroristes islàmics o al canvi climàtic.

Però es tracta d’una por que té remei, perquè tenim el protagonista de la pel·lícula que arrisca la seua vida per salvar la nostra, la de tot el passatge o la de la humanitat sencera. Normalment és home, no te por a la mort ni expressa cap torbació, dubte ni sentiment. Amb un posat immutable i segur d’ell mateix, resol la situació amb el saber que ha acumulat al llarg d’anys d’experiència professional. També hi sol aparéixer una dona que l’estima malgrat lleus crisis conjugals, i un fill o una filla que l’admira i pel qual es comporta amb el posat heroic del que tot ho pot.

Però si una cosa m’ha impressionat sempre és que l’heroi no mor mai, els qui moren sempre són els altres, i a dojo. Però clar, és més fàcil identificar-se amb l’heroi, i per això he viscut convençut que la mort no m’afectaria, si més no a curt termini. Però un bon dia comprens que la mort no para comptes amb els herois, que els cementiris n’estan plens, i que tu no ets un personatge de pel·lícula de catàstrofes. Supose que per aquesta raó vaig buscar respostes en la filosofia, però l’interrogant de si hi ha vida després de la mort, no te una resposta fàcil. Epicur ho tenia clar; quan estem vius els nostres sentits ens permeten fruir dels plaers, i quan morim ja no podem sentir res, i per tant la pregunta pel més enllà no te sentit. Una resposta que no satisfà la curiositat, ni elimina el vertigen al desconegut, però que ens permet continuar fruint de l’emoció de sentir-nos el protagonista de la pel·lícula.

Causalitat

Enrisena — 2008-04-21T19:10:26+01:00

Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 13/04/08

Les coses mai són el que semblen, però normalment ens entestem a esperar que succeeixen com estaven previstes. És una rutina que ens fa més suportable la vida, més controlable el seu transcurs i més segura l’existència. Les sèries de televisió solen abonar aquesta concepció i realitzen en la ficció els desitjos de normalitat i final feliç que ens agradaria tenir en la vida real. Però “Cuenta atrás”, la sèrie policíaca que emet Cuatro no cedeix a aquesta temptació i comença les històries pel final, pel desenllaç dramàtic que pressuposa un transcurs previsible dels fets. A partir d’aquest moment la retrospecció temporal llaura tot un seguit de dubtes i inseguretats sobre el sentit dels esdeveniments que, segons les diferents hipòtesi, poden adquirir un significat o un altre. L’anàlisi causal d’un fenomen esdevé una autèntica dissecció científica que acaba resultant explicada de manera radicalment diferent a com podíem pressuposar i les raons ocultes adquireixen un protagonisme que no havíem imaginat.

La comparació entre el científic i el detectiu és tan vella com la novel·la negra i la sèrie que comentem hereta aquest esperit científic investigador adobat amb les noves sendes que les sèries de policia científica de l’estil de CSI han explorat. Uns personatges creïbles que, tot i ser policies, adquireixen un caràcter humà, carregats d’inseguretats existencials i sentiments confusos, allunyats de l’estereotip de policia masclista o fatxa a que estem acostumats. Una producte ben elaborat, produït en un estil audiovisual innovador per a la televisió, que articula un discurs coherent i ben narrat que recorda els thriller de sèrie B americans. Uns arguments interessants, arrelats socialment i implicats moralment en la lluita contra la injustícia completen un producte que, tot i ser de producció nacional, adquireix una qualitat ressenyable.

Pol�tica

Enrisena — 2008-04-14T23:54:52+01:00

Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 6/04/08

Quina repercussió ha tingut la tele autonòmica en els resultats electorals al País Valencià? Aquesta pregunta em balla pel cap i m’obliga a una anàlisi més detallada de la capacitat de manipulació televisiva.

La reflexió sobre la influència que desenvolupa la televisió en els menuts ens pot aportar alguna via de comprensió. Si trobem un xiquet que imita el “culet culet” de Shin shan podem estar segurs que els seus pares li han rigut les gràcies, perquè la mediació familiar directa és molt més important que la televisiva en l’educació infantil. Els adults també tenim la temptació d’imitar els personatges de les sèries d’èxit. Potser decidim prendre Prozac quan ens assalta algun problema familiar, com Lynette Scavo, la mare desesperada de “Mujeres”, però la mediació de l’experiència vital ens porta normalment a trobar vies d’eixida més personals.

Què passa amb la política? Quina és la mediació vital, l’experiència personal que ens ajuda a interpretar el seguit de notícies triomfalistes que apareixen als informatius? Cap, perquè hem perdut la vivència directa de la política, que s’ha vist reduïda a una experiència personal puntual -quan anem a la consulta del metge, a l’escola o als jutjats- desconnectada de la visió global que implica la política i incapaç de moure el vot ni l’actuació ciutadana. Som com uns xiquets abandonats davant del televisor sense control ni mediació, i en aquesta situació, qualsevol esdeveniment mediàtic retransmés per televisió -la F1, Copa de l’Amèrica o Palau de les Arts- ocupa el lloc de l’experiència directa. La solució passa per recuperar l’acció política directa, al barri, a l’escola o al treball, i per això el nostre conseller vol que s’impartisca l’Educació per a la ciutadania en anglés, perquè així les noves generacions mai adquiriran el sentit polític i es mantindrà aquest apoliticisme que tant els rendeix.

Democr�cia

Enrisena — 2008-03-30T20:29:42+01:00

Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 16/03/08

Aquestes eleccions han estat, possiblement, les més mediàtiques de la història recent. Els dos debats televisius entre els candidats dels partits majoritaris en horari de “prime time”, la desaparició dels antiquats espais electorals en les cadenes públiques i la seua substitució per anuncis més breus i impactants, la proliferació d’entrevistes als candidats, de tertúlies polítiques i de xats en internet han estat la nota dominant d’una campanya que sembla haver entrat al segle XXI amb tot el bagatge tecnològic de les grans democràcies del món. I el fet més curiós és que la vella política, tan desprestigiada a la televisió, ha acumulat audiències milionàries i ha desfermat un munt de consideracions sobre la influència dels mitjans sobre el comportament electoral..

De totes maneres, pense que se n’ha fet un gra massa. Les repercussions electorals semblen haver estat ben minses si atenem els resultats. Al capdavall, només s’ha confirmat el que es percebia al llarg de tota la legislatura. Ja ho sabem, la televisió necessita donar un missatge prefabricat, confirmar unes idees prèvies que reboten en la ment de l’espectador i que refermen les seues impressions. I en aquest cas el miratge era el d’un sistema presidencialista que no tenim i el d’un bipartidisme que era irreal però que va pel camí d’esdevenir possible.

Sota l’aparença d’unes eleccions obertes, d’un ritual democràtic en el qual la participació sembla ser imprescindible, s’amaga una realitat en què la democràcia s’ha allunyat dels ciutadans, els polítics no escolten el poble i els partits majoritaris augmenten el poder. Quan la televisió s’utilitza de manera coordinada amb els interessos polítics, esdevé una maquinària uniformitzadora. Quina llàstima que no servisca per a mostrar la diversitat i col·laborar en la veritable formació de l’opinió pública.