dilluns, 30 de Juny de 2008

Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 22/06/08

Fa anys, quan encara no existia Canal 9, l'informatiu territorial de la Comunitat Valenciana, Aitana, era considerat com un programa transitori i estrany, que només es justificava per l'absència d'autonomia televisiva i que tenia els dies comptats amb l'aparició de la televisió autonòmica. Ara, amb una televisió pròpia, el percebem com una alternativa informativa seriosa i competent front al desficaci autòcton. Que un informatiu "territorial", amb centre a Madrid i que depén administrativament de la capital de l'estat, ens represente millor que un de fet ací, i sota la direcció del govern autonòmic és, com a mínim, vergonyós. Però és així, perquè si volem trobar la pluralitat política i la diversitat social, la trobarem en l'informatiu de TVE i no en el de Canal 9. Professorat en protesta pel desficaci de la política educativa, trobades d'escoles en valencià o protestes per la deficient aplicació de la llei de dependència apareixen reflectides en l'informatiu territorial, mentre que són ignorats pel de Canal 9.
Però aquesta és una situació televisiva que esdevé paràbola política, perquè és ara, quan tenim un govern autonòmic amb més competències, més bel•ligerant i reivindicatiu que mai en contra del govern central, quan els nacionalistes ens sentim menys representats per aquest govern. Potser és perquè tots sabem que si els nostres representants són tan combatius, només és per raons d'interés polític conjuntural. A més a més, la desobediència civil en la que incorre el govern Camps ens produeix vergonya aliena i irritació política. I la Televisió autonòmica participa d'aquesta estratègia amb entusiasme. Per això preferim fugir de la televisió que tant vam reivindicar, i refugiar-nos en l'estatal, encara que això ens regire l'estómac a tots els que hem cregut que un govern i una tele nostres seria més pròxima i atenta als problemes dels valencians.


Publicado por Enrisena @ 17:03  | Ètica
Comentarios (2)  | Enviar
dissabte, 21 de Juny de 2008

Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 15/06/08

La televisió té aquestes coses, de vegades fa un exercici pràctic de reflexió i fusiona formats amb resultats absolutament innovadors. La sèrie de més èxit de les vesprades, la inacabable i soporífera Yo soy Bea, s'ha convertit en el "reality" Canvi radical i ha transformat el personatge més famós de les telenovel•les nacionals en un producte manufacturat d'estilistes, perruquers, ortodontistes i cirurgians. Res a objectar a la necessitat d'un final feliç que el format reclama per a redimir de tots els errors, curar totes les penes i satisfer els desigs més bàsics dels televidents més fidels. Però convertir Bea en model de passarel•la després de 460 capítols en què ha reforçat l'autoestima de les dones corrents, és una autèntica traïció a tota l'audiència.
Però especialment a aquestes dones que s'havien identificat amb uns personatges propers, i a què la sèrie havia reafirmat l'orgull de ser persona per damunt de característiques físiques com ser prima o grossa, baixa o alta, bonica o lletja. Sense necessitat de canviar el seu aspecte, Bea ha arribat a directora de la revista de moda en què treballa, ha conquistat a Alvaro, l'amor de la seua vida, i ha recuperat l'amor propi de les treballadores de l'empresa.
Però no podia ser tot perfecte, els imperatius de la televisió en el món de la imatge han acabat vencent i, a Bea, l'han feta bonica. El model de dona atractiva, l'imperatiu de la bellesa i l'obligació de tenir cura de l'aspecte han vençut i les dones continuen subjugades a l'esclavitud de la imatge. Efectivament, al final no n'hi ha hagut prou amb la vàlua professional, l'eficiència i la personalitat. No, sembla que les dones han de ser atractives i han de sacrificar la seua vida per la bellesa. Amb aquestes imposicions l'alliberament de la dona sembla cada vegada més lluny i anem per mal camí. I ara ve Betty!


Publicado por Enrisena @ 20:12  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
dijous, 12 de Juny de 2008
Enric Senabre Carbonell
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 8/06/08

Els advocats de Telma Ortiz haurien d'estudiar ètica. És tracta només d'una recomanació, és clar, perquè de necessitat no n'hi ha cap, però potser el judici sobre el dret a la intimitat que van perdre s'hauria desenvolupat en una altra direcció. Els hauria vingut bé conéixer David Hume, el filòsof escocés ateu, escèptic i descregut, que plantejà per primera vegada l'anomenada fal•làcia naturalista, segons la qual no podem extraure un deure moral a partir d'una situació de fet, és a dir, que no podem passar del ser al deure sense justificar aquesta instància moral en una altre mecanisme més raonable que la mera existència factual. També haurien pogut argumentar en el judici que Kant, el filòsof prussià teoritzador de la llibertat il•lustrada, va recollir la recomanació de Hume i fonamentà la moral en el deure racional i, així, va aconseguir alliberar el raonament moral de qualsevol imposició material. La realitat, en moral, no té cap valor, i la importància d'aquesta disciplina radica justament en la postulació d'una esfera ideal del deure que converteix en real allò que només és ideal.
Però tot açò ha quedat superat per la televisió. La nova moralitat que incorpora aquest mitjà és la del possibilisme i la conveniència. En televisió tot allò que es pot fer, és correcte, tot el que es pot realitzar de manera pràctica i rendible, es fa, sense més consideracions ideals. Si els programes del cor poden furgar la vida privada de Telma, aleshores s'ha de fer. Si un Gran Germà és més morbós amb xiquets de 8 anys, doncs s'ha de fer. Si Risto el d'OT insulta sense mesura i això augmenta l'audiència, aleshores és correcte. La moralitat de la televisió no atén a consideracions plantejades des del món ideal dels principis ni, per descomptat, dels drets humans, la justícia o l'ètica. Quina repercussió tindrà aquesta consideració sobre la moral en general? Aquesta és una d'aquelles qüestions que el temps decidirà però, ara, el partit l'han perdut els filòsofs.

Publicado por Enrisena @ 22:46  | filosofia
Comentarios (0)  | Enviar
dimarts, 03 de Juny de 2008

Enric Senabre Carbonell
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 1/06/08

El conseller Font de Mora va presentar recentment el projecte d'Educació per a la ciutadania. I ho va fer davant les càmeres de la televisió, entre les quals les de Canal 9, que va emetre un resum clarament partidista en el qual puntualitzava que tot i que els sindicats estaven en contra d'aquesta democràtica mesura, les associacions de pares, hi estaven totalment a favor. L'aclariment posterior es feia amb la boca petita, perquè evidentment les ampes a les quals es referien era només una, la CONCAPA (associació de pares catòlics).

Però més enllà de les manipulacions de la nostra televisió, el pla de les autoritats educatives és un autèntic despropòsit per moltes raons: per impartir en anglès una matèria que necessita d'una fluïdesa verbal que l'alumnat no posseeix en aquest nivell; per oblidar que l'autèntic objectiu de l'assignatura és madurar la consciència moral i formar el sentiment democràtic; per imposar uns suposats plans plurilingüístics sense respectar l'autonomia dels centres ni la realitat de l'escola; per sentar un precedent molt greu en permetre una opció B clarament evasiva a una assignatura del currículum oficial; per amenaçar al professorat amb la revisió de les qualificacions i per destinar 130 professors a cobrir aquesta burla que s'han tret de la mànega per raons clarament polítiques i gens pedagògiques.

No sabria dir quina de les anteriors aberracions és pitjor que l'altra, però contrasta la facilitat amb què es destinen diners a uns projectes contraproduents educativament i es retallen d'altres imprescindibles com són l'acollida d'alumnat immigrant, els programes d'educació en valencià o l'atenció d'alumnat amb necessitats educatives especials. Però mentre l'educació i la televisió pública es trobe a les mans d'uns polítics sense sentit públic, que posen per damunt els seus interessos partidistes a les necessitats de la ciutadania, la democràcia es troba en autèntic perill d'extinció.


Publicado por Enrisena @ 23:21  | educació
Comentarios (3)  | Enviar
dilluns, 02 de Juny de 2008
Enric Senabre Carbonell
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 25/05/08

L'atractiu de les sèries d'hospitals radica en el seu caràcter de justificació quasi religiosa de les grans tragèdies humanes: la mort, la malaltia, el dolor. Antigament, els mites eren grans construccions justificadores de la realitat que acomplien la funció d'ajudar-nos a acceptar l'inevitable, a conformar-nos amb el que no podia ser d'una altra manera.

Hui en dia les religions també acompleixen aquesta funció entre els seus creients, però en els temps que vivim, la crisi de les grans màquines de justificar, com són la família, l'escola o l'església, ha obert un buit que intenten ocupar diferents instàncies. La psicologia n'és una, l'explicació mèdica i científica de la mort i de la malaltia és una altra. Però no tenim prou d'entendre racionalment que la malaltia i la mort són inevitables. Necessitem més, necessitem sentir-ho interiorment, comprendre-ho des de l'autenticitat dels sentiments, ni que siga de manera vicària, delegada en altres. És ací on intervenen els relats de ficció, de què les sèries d'hospitals formen part.

La identificació amb els personatges, l'emoció de contemplar la mort en directe i l'alegria de la recuperació miraculosa tenen la missió de reconfortar-nos amb la vida, de fer-nos acceptar i entendre l'inacceptable des del pensament racional. És la medicina humanitzada, encarnada en una persona real que ens ajuda a sentir a través d'aquesta, però sense les conseqüències traumàtiques que hauríem d'assumir en el món real. Si a més, el metge té el caràcter i la personalitat de House, llavors aconseguim transportar-nos als temps en què els déus es mesclaven amb els humans, els ajudaven o els perjudicaven, els odiaven o els estimaven des de la superioritat d'un saber infal·lible que els mortals mai podíem aconseguir. I ja se sap, als Déus se'ls permet tot, fins i tot la mala educació, si a canvi ens donen un bri d'esperança en un món desesperant.

 


Publicado por Enrisena @ 16:30  | Programació
Comentarios (0)  | Enviar