dimecres, 28 de Maig de 2008
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 18/05/08


Els adolescents són, possiblement, el col•lectiu més mal representat en la televisió. No existeix una programació específica per aquesta franja d'edat. Per als nens es produeixen espais específics, per als adults també, però els joves s'han de conformar amb trobar la seua imatge reflectida en programes generalistes, fets per a gent gran i amb un punt de mira adult. Quan apareixen ho fan en el context d'algun documental escandalós sobre el consum d'alcohol, drogues o sexe, o en alguna sèrie que dibuixa uns personatges destarotats i irreflexius que semblen moure's per impulsos absurds i incomprensibles. O això o el perfil de joves dòcils i integrats que acompleixen les regles i no es rebel•len mai en contra. És una imatge fàcil que agrada als adults, que són els que controlen el mitjà televisiu, i que els referma la idea d'un jovent que no és com ells eren, tan radicals i revolucionaris. Amb aquesta perspectiva és lògic que busquen a Internet un espai d'expressió més respectuós amb la seua sensibilitat.
Però Júlia Otero i la tv3 han dedicat una sèrie de tres especials del "No em ratllis!" als adolescents, "No m'atabalis". I ho han fet de la mateixa manera que ho fan amb els menuts, amb l'honradesa d'un treball acurat i una preparació professional. Amb aquestes alforges han aconseguit mostrar una visió dels adolescents fresca i directa, diversa i actual. Posar la càmera davant dels testimonis no és suficient per a que aquests es llancen a parlar; cal triar-los prèviament, donar-los confiança, preparar els guions, enregistrar hores d'entrevistes i muntar-les. D'adolescents, n'hi ha de tota mena, però necessiten una presència real en els mèdia per fer-se visibles, perquè, si no, desapareixen ocults darrere d'estereotips simplistes i absurds que n'impedeixen la visió. Però la realitat, en aquestos casos, es més interessant que la ficció.

Publicado por Enrisena @ 23:13  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
dijous, 22 de Maig de 2008
Enric Senabre Carbonell
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, l'11/05/08

Sembla que les tendències dels creatius publicitaris han canviat d'objectius. De sempre, els anuncis televisius han estat dirigits a un públic ampli, sense referències directes al sexe, edat ni condició social. Aquest fet ens obligava a estar atents per prevenir les manipulacions invisibles. Ara una nova fornada d'anuncis clarament dirigits a un segment diferenciat de població ha aparegut a les graelles: un segur de cotxe que busca homes de mitjana edat amb qui demostrar la vàlua de ser home i conductor; el mateix anunci per a dones, destacant-ne la responsabilitat que demostren al volant; un refresc que parla de tu a la generació que ara te 40 anys; un cotxe per a joves entre 20 i 30 que canten amb l'esperit d'adolescència no superada dels joves suposadament actuals.
L'ideal de "l'audiència potencial màxima" ha estat abandonat per la publicitat. I si el món de la publicitat abandona un negoci que li podria donar més diners, és perquè aquest no funciona. Si s'ha decidit per buscar grups més menuts, per dirigir missatges específics a cada segment d'edat, sexe o procedència, és perquè cada vegada és més difícil trobar un missatge que arribe a tothom.
Sembla que la societat s'ha esmicolat, que no queden referents comuns que mostrar, ni ideals compartits com a objectiu. Potser la postmodernitat consisteix en això, en la fragmentació social d'una realitat que ens ha fet tan diferents que ens resulta difícil reconéixer-nos entre nosaltres, trobar-nos amb el diferent.
Si els creatius publicitaris ho diuen, de segur que és així, ells són els filòsofs de la postmodernitat. Ara bé, també és cert que ja no ens cal pensar davant del televisor, no necessitem interpretar els missatges amagats, només esperar l'espot que va dirigit al nostre grup d'edat, sexe o preferència, i acceptar l'inevitable. La resta ens passarà desapercebut sense necessitat de protecció.
 

Publicado por Enrisena @ 22:21  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
dilluns, 19 de Maig de 2008

Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 4/04/08


Basilio Martín Patino va dirigir l'any 1990 la magnífica "La seducción del caos", una pel•lícula ontològica que reflexiona sobre el sentit de la realitat i la veritat aplicats al cinema i la televisió. El film comença en un teatre en ruïnes, de què ix el personatge Hugo Escribano, per endinsar-se en el calidoscopi virtual d'un assassinat mirat a través de la televisió. L'abandó de la sala teatral insinua el final del cicle vital d'un gènere que ja no acompleix la funció generadora d'explicacions i comprensions del món que tenia assignades, i que s'ha vist substituït per la televisió.
Però la televisió és com una barraca de fira d'aquelles que mostraven, al seu interior, la dona barbuda, l'home elefant o el joc d'espills que deformen la nostra imatge. El mal és que aquesta s'ha convertit en un element natural de la nostra quotidianita; la tenim al menjador de casa, a la cuina o al dormitori i, al final, ens hem acostumat a viure amb la seua companyia. Potser per evitar aquesta naturalització, Buenafuente iniciava el seu Late-show amb un teló que es descorria, i Sardà intentava distanciar el telespectador amb la manera de vestir, unes ulleres de sol o l'actitud clarament irònica. Si les coses foren tan clares, si tots entràrem a la tele amb la consciència de qui paga el bitllet per trobar-se amb un món de màgia, no tindria res contra el programa de Telecinco "El juego de la vida". La dinàmica del joc està basada en la màquina de la veritat i consisteix en una mena de pòker en què et jugues la privacitat -els records i sentiments més personals-, contestant amb suposada sinceritat preguntes com "volies més el teu segon fill que el primer?" o "és cert que posares les banyes el teu marit l'estiu del 95?". Evidentment, el marit i el fill són presents al plató, i només guanya qui reconeix la "veritat" públicament. Un espant, fins i tot per a una atracció de fira.


Publicado por Enrisena @ 20:11  | Programació
Comentarios (0)  | Enviar