diumenge, 27 de Abril de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 27/04/08

És costum de la RTVV, retransmetre en directe els actes festius de les diferents ciutats valencianes. La cavalcada de la conquesta de Castelló, l’ofrena de València o les entrades d’Alcoi, apareixen per la televisió de tots els valencians en un autèntic exercici de servei públic d’interés cultural. No cal dir que veure-les per la tele no és ni paregut a viure-les en directe. La imatge es mostra en aquestos casos més limitada que mai. L’olor, l’ambient, el clima, l’emoció interna que produeix trobar-se immers en aquestos actes augmenten la vivència fins extrems que la televisió no pot arribar. Però hi ha més aspectes als que la imatge televisiva tampoc arriba, i normalment els comentaristes no diuen. En el cas d’Alcoi us puc assegurar que a qualsevol espectador se li poden passar per alt dues discriminacions imperdonables. La discriminació econòmica i la de sexe. En primer lloc eixir a la festa implica unes despeses econòmiques que han fet que “amos i obrers” ja no caminen del bracet pel carrer Sant Nicolau. L’altra discriminació és més sagnant, per absurda i retrògrada. Si mireu bé la retransmissió, us adonareu que homes i dones no ocupen els mateixos llocs ni vesteixen igual. Les dones estan condemnades als “boatos”, sense drets de cap tipus, i per a fer bonic. La situació acumula les discriminacions en el cas femení,  perquè les condemna a pagar el luxe de les entrades a costa dels seus drets. A les “filaes”, mentre, els homes continuen discutint si deixen entrar les dones a les seues institucions masclistes, si portaran la indumentària oficial i a quins actes els permetran eixir, com si d’un debat medieval es tractara. I Ajuntament i Associació de Sant Jordi miren cap a un altre lloc, amb les paraules sagrades de cultura i tradició com a escut, i com si els temps i la historia no anaren amb ells. Una vergonya tot plegat.


Publicado por Enrisena @ 22:14  | sociologia
Comentarios (2)  | Enviar
dissabte, 26 de Abril de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt Edició País Valencià, el 20/04/08


He de confessar que m’encanten les pel·lícules de catàstrofes des de ben menut. Un avió segrestat, un tren desbocat, l’amenaça d’un terratrèmol o el gran cataclisme que anuncia la fi del món. Escenaris dramàtics que omplin les vesprades de diumenge i ens encomanen la por als avions, als terroristes islàmics o al canvi climàtic.

Però es tracta d’una por que té remei, perquè tenim el protagonista de la pel·lícula que arrisca la seua vida per salvar la nostra, la de tot el passatge o la de la humanitat sencera. Normalment és home, no te por a la mort ni expressa cap torbació, dubte ni sentiment. Amb un posat immutable i segur d’ell mateix, resol la situació amb el saber que ha acumulat al llarg d’anys d’experiència professional. També hi sol aparéixer una dona que l’estima malgrat lleus crisis conjugals, i un fill o una filla que l’admira i pel qual es comporta amb el posat heroic del que tot ho pot.

Però si una cosa m’ha impressionat sempre és que l’heroi no mor mai, els qui moren sempre són els altres, i a dojo. Però clar, és més fàcil identificar-se amb l’heroi, i per això he viscut convençut que la mort no m’afectaria, si més no a curt termini. Però un bon dia comprens que la mort no para comptes amb els herois, que els cementiris n’estan plens, i que tu no ets un personatge de pel·lícula de catàstrofes. Supose que per aquesta raó vaig buscar respostes en la filosofia, però l’interrogant de si hi ha vida després de la mort, no te una resposta fàcil. Epicur ho tenia clar; quan estem vius els nostres sentits ens permeten fruir dels plaers, i quan morim ja no podem sentir res, i per tant la pregunta pel més enllà no te sentit. Una resposta que no satisfà la curiositat, ni elimina el vertigen al desconegut, però que ens permet continuar fruint de l’emoció de sentir-nos el protagonista de la pel·lícula.


Publicado por Enrisena @ 13:19  | filosofia
Comentarios (0)  | Enviar
dilluns, 21 de Abril de 2008

Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 13/04/08

Les coses mai són el que semblen, però normalment ens entestem a esperar que succeeixen com estaven previstes. És una rutina que ens fa més suportable la vida, més controlable el seu transcurs i més segura l’existència. Les sèries de televisió solen abonar aquesta concepció i realitzen en la ficció els desitjos de normalitat i final feliç que ens agradaria tenir en la vida real. Però “Cuenta atrás”, la sèrie policíaca que emet Cuatro no cedeix a aquesta temptació i comença les històries pel final, pel desenllaç dramàtic que pressuposa un transcurs previsible dels fets. A partir d’aquest moment la retrospecció temporal llaura tot un seguit de dubtes i inseguretats sobre el sentit dels esdeveniments que, segons les diferents hipòtesi, poden adquirir un significat o un altre. L’anàlisi causal d’un fenomen esdevé una autèntica dissecció científica que acaba resultant explicada de manera radicalment diferent a com podíem pressuposar i les raons ocultes adquireixen un protagonisme que no havíem imaginat.

La comparació entre el científic i el detectiu és tan vella com la novel·la negra i la sèrie que comentem hereta aquest esperit científic investigador adobat amb les noves sendes que les sèries de policia científica de l’estil de CSI han explorat. Uns personatges creïbles que, tot i ser policies, adquireixen un caràcter humà, carregats d’inseguretats existencials i sentiments confusos, allunyats de l’estereotip de policia masclista o fatxa a que estem acostumats. Una producte ben elaborat, produït en un estil audiovisual innovador per a la televisió, que articula un discurs coherent i ben narrat que recorda els thriller de sèrie B americans. Uns arguments interessants, arrelats socialment i implicats moralment en la lluita contra la injustícia completen un producte que, tot i ser de producció nacional, adquireix una qualitat ressenyable.

 


Publicado por Enrisena @ 19:10  | Programació
Comentarios (0)  | Enviar
dilluns, 14 de Abril de 2008
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 6/04/08

Quina repercussió ha tingut la tele autonòmica en els resultats electorals al País Valencià? Aquesta pregunta em balla pel cap i m’obliga a una anàlisi més detallada de la capacitat de manipulació televisiva.

La reflexió sobre la influència que desenvolupa la televisió en els menuts ens pot aportar alguna via de comprensió. Si trobem un xiquet que imita el “culet culet” de Shin shan podem estar segurs que els seus pares li han rigut les gràcies, perquè la mediació familiar directa és molt més important que la televisiva en l’educació infantil. Els adults també tenim la temptació d’imitar els personatges de les sèries d’èxit. Potser decidim prendre Prozac quan ens assalta algun problema familiar, com Lynette Scavo, la mare desesperada de “Mujeres”, però la mediació de l’experiència vital ens porta normalment a trobar vies d’eixida més personals.

Què passa amb la política? Quina és la mediació vital, l’experiència personal que ens ajuda a interpretar el seguit de notícies triomfalistes que apareixen als informatius? Cap, perquè hem perdut la vivència directa de la política, que s’ha vist reduïda a una experiència personal puntual -quan anem a la consulta del metge, a l’escola o als jutjats- desconnectada de la visió global que implica la política i incapaç de moure el vot ni l’actuació ciutadana. Som com uns xiquets abandonats davant del televisor sense control ni mediació, i en aquesta situació, qualsevol esdeveniment mediàtic retransmés per televisió -la F1, Copa de l’Amèrica o Palau de les Arts- ocupa el lloc de l’experiència directa. La solució passa per recuperar l’acció política directa, al barri, a l’escola o al treball, i per això el nostre conseller vol que s’impartisca l’Educació per a la ciutadania en anglés, perquè així les noves generacions mai adquiriran el sentit polític i es mantindrà aquest apoliticisme que tant els rendeix.


Publicado por Enrisena @ 23:54  | Televisió
Comentarios (0)  | Enviar