dissabte, 26 de Abril de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt Edició País Valencià, el 20/04/08


He de confessar que m’encanten les pel·lícules de catàstrofes des de ben menut. Un avió segrestat, un tren desbocat, l’amenaça d’un terratrèmol o el gran cataclisme que anuncia la fi del món. Escenaris dramàtics que omplin les vesprades de diumenge i ens encomanen la por als avions, als terroristes islàmics o al canvi climàtic.

Però es tracta d’una por que té remei, perquè tenim el protagonista de la pel·lícula que arrisca la seua vida per salvar la nostra, la de tot el passatge o la de la humanitat sencera. Normalment és home, no te por a la mort ni expressa cap torbació, dubte ni sentiment. Amb un posat immutable i segur d’ell mateix, resol la situació amb el saber que ha acumulat al llarg d’anys d’experiència professional. També hi sol aparéixer una dona que l’estima malgrat lleus crisis conjugals, i un fill o una filla que l’admira i pel qual es comporta amb el posat heroic del que tot ho pot.

Però si una cosa m’ha impressionat sempre és que l’heroi no mor mai, els qui moren sempre són els altres, i a dojo. Però clar, és més fàcil identificar-se amb l’heroi, i per això he viscut convençut que la mort no m’afectaria, si més no a curt termini. Però un bon dia comprens que la mort no para comptes amb els herois, que els cementiris n’estan plens, i que tu no ets un personatge de pel·lícula de catàstrofes. Supose que per aquesta raó vaig buscar respostes en la filosofia, però l’interrogant de si hi ha vida després de la mort, no te una resposta fàcil. Epicur ho tenia clar; quan estem vius els nostres sentits ens permeten fruir dels plaers, i quan morim ja no podem sentir res, i per tant la pregunta pel més enllà no te sentit. Una resposta que no satisfà la curiositat, ni elimina el vertigen al desconegut, però que ens permet continuar fruint de l’emoció de sentir-nos el protagonista de la pel·lícula.


Publicado por Enrisena @ 13:19  | filosofia
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios