diumenge, 30 de Mar? de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 16/03/08


Aquestes eleccions han estat, possiblement, les més mediàtiques de la història recent. Els dos debats televisius entre els candidats dels partits majoritaris en horari de “prime time”, la desaparició dels antiquats espais electorals en les cadenes públiques i la seua substitució per anuncis més breus i impactants, la proliferació d’entrevistes als candidats, de tertúlies polítiques i de xats en internet han estat la nota dominant d’una campanya que sembla haver entrat al segle XXI amb tot el bagatge tecnològic de les grans democràcies del món. I el fet més curiós és que la vella política, tan desprestigiada a la televisió, ha acumulat audiències milionàries i ha desfermat un munt de consideracions sobre la influència dels mitjans sobre el comportament electoral..

De totes maneres, pense que se n’ha fet un gra massa. Les repercussions electorals semblen haver estat ben minses si atenem els resultats. Al capdavall, només s’ha confirmat el que es percebia al llarg de tota la legislatura. Ja ho sabem, la televisió necessita donar un missatge prefabricat, confirmar unes idees prèvies que reboten en la ment de l’espectador i que refermen les seues impressions. I en aquest cas el miratge era el d’un sistema presidencialista que no tenim i el d’un bipartidisme que era irreal però que va pel camí d’esdevenir possible.

Sota l’aparença d’unes eleccions obertes, d’un ritual democràtic en el qual la participació sembla ser imprescindible, s’amaga una realitat en què la democràcia s’ha allunyat dels ciutadans, els polítics no escolten el poble i els partits majoritaris augmenten el poder. Quan la televisió s’utilitza de manera coordinada amb els interessos polítics, esdevé una maquinària uniformitzadora. Quina llàstima que no servisca per a mostrar la diversitat i col·laborar en la veritable formació de l’opinió pública. 


Publicado por Enrisena @ 20:29  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
dimarts, 18 de Mar? de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 9/03/08

Potser un dels principals mèrits del xou de supervivència que Tele 5 repeteix des de fa unes temporades és donar-nos l’oportunitat de presenciar en directe el patiment d’un grapat de famosos en hores baixes. Trobar la Karmele en situació de coma hipoglucèmic o al Patxi en plena al·lucinació paranoide és un d’aquells espectacles pels quals pagaríem amb delectació. A banda d’aquest plaer sàdic, hem de reconéixer que l’avorriment és el component principal de les gales i resums diaris. Un tedi apegalós, una lentitud anodina i uns monòlegs desesperants componen el gros d’aquest espectacle de supervivència. Vist l’interés personal dels concursants i la classe que demostren al programa, l’espectacle ens recorda que Marcel Duchamp va convertir un urinari en objecte artístic només col·locant-lo en un museu. Ací és la càmera la que converteix en interessant el que és absolutament intranscendent. Podem arribar fins i tot a sentir llàstima en veure’ls sols, parlar amb fantasmes que adopten la forma d’un primer pla inversemblant. Tot i ser omnipresent i imprescindible arribem a oblidar la tramoia i pensem que realment aquells herois televisius estan jugant-se la vida, parlant sols o arribant a la bogeria. En realitat parlen a la càmera i sense ella res existiria. Després en assabentem que pels voltants d’aquella platja paradisíaca viu gent, indígenes corromputs, que fan negoci amb la fam i la necessitat dels pobres concursants. Però la càmera no els veu, perquè ella sempre selecciona. Tot allò que mostra és una garantia d’ocultació, el “fora de camp” és molt més ample que l’enquadrament, i el que no veiem s’amaga a força de manifestar-se. La trampa és fer creure que veiem més del que l’ull veu, que la càmera ens mostra una realitat oculta, però és ella la que crea la realitat en enfocar-la, en seleccionar-la. La resta no existeix.


Publicado por Enrisena @ 0:56  | Programació
Comentarios (0)  | Enviar
dimarts, 11 de Mar? de 2008
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 9/03/08


Dues Associacions de mares i pares (la CEAPA i la Cofapa) han coincidit en la denúncia de la sèrie que emet Antena 3 els dilluns per la nit. Segons diuen, mostra una visió de l’educació i dels adolescents “perniciosa” i destrueix tots els esforços d’aquestes associacions per educar en “valors”. Sempre m’ha molestat l’ús del terme amb aquest sentit d’exclusivitat, com si només els “seus” valors foren veritablement valors. A banda d’això, s’ha convertit en costum demanar la retirada immediata de tot allò que molesta les fines sensibilitats d’algun dels col·lectius influents socialment, costum que recorda les pràctiques censores d’altres temps. Però es que en aquest cas la denúncia no està recolzada en un judici ajustat de la sèrie en qüestió, perquè Física o química és una producció sobre el món adolescent, que aborda de manera atrevida temes tan comuns com l’assetjament escolar, la sexualitat, el consum de drogues o l’homofòbia i xenofòbia a les aules. I a més a més ho fa amb correcció, perquè sempre estableix un punt de crítica a les actuacions incorrectes d’algun alumne, una mirada insatisfeta al comportament d’algun professor o una valoració de les conseqüències negatives en els casos de consum de drogues o de sexe sense precaució. No utilitza els personatges dolents com a models i una bona part dels joves que hi ixen tenen un seny i una capacitat de valorar i decidir per ells mateixos que molts adults voldrien. Potser el principal element de crítica siga que ha atrapat als adolescents de manera fulminant, i ja sabem que en el nostre món tot allò que agrada i educa al mateix temps no pot ser bo, perquè l’educació s’ha de fer amb patiment. En el temps de la  globalització ens haurem d’acostumar a confiar més en la capacitat d’interpretació dels teleespectadors, o a formar-los com espectadors crítics, i no a prohibir tot allò que ens moleste.


Publicado por Enrisena @ 20:07  | Programació
Comentarios (1)  | Enviar
diumenge, 02 de Mar? de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 24/02/08

La proclamació de la independència de Kosovo, declarada unilateralment i retransmesa en directe, ha omplit les primeres dels informatius. La naturalitat amb què sembla que s’han produït els fets, contrasta amb la guerra que assotà el cor d’Europa amb motiu de la independència de Croàcia i Bòsnia, i desmunta un dels principals arguments que s’ha al·legat a casa nostra per negar el dret a la independència del País Basc o Catalunya; el perill de confrontació fratricida.

El fet que la notícia posa sobre la taula és evident i la comparació, inevitable, i per això la notícia és contada amb peus de plom per les diferents cadenes. La Primera obri l’informatiu amb l’alegria dels kosovars per l’anhelada independència, però immediatament assenyala que la postura del govern espanyol és la de no reconéixer el nou país, per si de cas alguna ment desviada se li havia acudit relacionar el fet amb la política estatal. TV3 mostra de la manera més freda possible els fets objectius, amb la confiança que els successos són prou evidents per conduir els pensaments dels televidents a les connexions més properes. Però els informatius de Canal 9 superen totes les expectatives, i donen la notícia com si del 9 d’Octubre es tractara, amb focs artificials i imatges de ciutadans alegres per la seua recuperada llibertat. Una entrevista a un ciutadà kosovar que resideix a Benidorm tanca la notícia de la secció d’internacional. Però ahí no queda la cosa, perquè immediatament comenten en un to clarament crític les declaracions de la delegada del govern basc, que no havia dit altra cosa que l’evidència de que no és tan difícil assolir la independència en aquesta Europa de les nacions. La guinda del pastís la posa el president Camps en un míting en el que reivindica sense escletxes l’espanyolitat de la nostra Comunitat. Per ofrenar noves glòries a Espanya, és clar!


Publicado por Enrisena @ 23:55  | Ètica
Comentarios (2)  | Enviar