divendres, 22 de Febrer de 2008
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 17/02/08

Des dels temps del partit obligat a la televisió pública i del Estudio estadio, que el predomini masculí sobre la programació del diumenge havia acabat. Les raons d’aquest declivi eren clarament econòmiques –la compra dels drets d’emissió per part d’una televisió de pagament-, però no van faltar veus que van trobar en aquest fenomen la fi d’una societat patriarcal que imposava el poder patern sobre la televisió i l’oci.

Des d’aquells temps, quasi totes les cadenes han buscat noves maneres de tractar el futbol, més adequades als nous temps i amb formats renovats que han intentat captar un públic nou –joves, dones- i mantenir el de sempre. Tv3, amb Gol a gol desenvolupa un format seriós i tècnicament impecable, contingut, mesurat i amb presència d’experts i velles glòries que justifiquen les seues opinions de manera argumentada. Canal 9 ha optat, amb Minut a minut, pel partidisme més descarat i el favoritisme sense complexos, adobat amb fortes dosi de sentimentalisme i acostament als personatges reals. La 2 de TVE ha assajat noves fronteres intel·lectuals amb El Rondo –ara ja desaparegut-, imitant elevats programes de debat que acabaven amb disputes clarament partidistes.
Però ha estat La Sexta la que ha reviscolat el futbol de tota la vida a la televisió. Amb Minuto y resultado omplin les vesprades del diumenge amb un format que recupera els antics programes riu radiofònics, però amb imatges buides de comentaristes emocionats, grades cridaneres o banquetes histèriques. La xarrada de Patxi Alonso i els seus col·laboradors simula una reunió d’amics amb tots els referents, acudits i ginys típicament masculins, i una emocionalitat desbordada, que troba en aquest esport una via de fugida de l’analfabetisme emocional d’arrel patriarcal. Tot i haver-hi incorporat un munt de dones periodistes, és evident que el futbol és un patrimoni de mascles.


Publicado por Enrisena @ 23:01  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
dilluns, 18 de Febrer de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 10/02/08

La influència de la televisió en la generació d’opinió púbica no es pot comprendre en tot el seu abast sense desvelar les connexions que manté amb la premsa escrita, ràdio i Internet. La manipulació simple, directa i evident, només serveix per a convéncer els convençuts, que no és poc. Però l’autèntica generació d’opinió s’ha de desenvolupar a través de campanyes articulades des de diferents mitjans i amb un càlcul intel·ligent dels efectes que produirà en la població.

Analitzem dos casos ben recents per il·lustrar el procediment. El cas del Severo Ochoa de Madrid i el de les denúncies a clíniques avortistes. En ambdós casos s’ha seguit el mateix procés; primer apareix la notícia a la televisió, explicada de manera freda, descriptiva i imparcial. Ha de ser un succés que afecte les consciències, una “bomba” que trasbalse tothom. En aquest cas; les acusacions per sedacions massives o els avortaments de 30 setmanes amb fetus llançats als poals de fem. A partir d’aquest moment entra en escena la ràdio afecta, la premsa més abjecta i els fòrums d’Internet clarament partidaris. Des d’aquestos mitjans es fan les acusacions més greus i s’utilitzen les paraules sagrades que acumulen els prejudicis arrelats per anys de conreu moral: assassinat, doctor mort o trituradores.

El mal ja està fet i l’opinió pública preparada. En aquest moment ja poden actuar els partits i els col·lectius socials per demanar una sanitat privada concertada o una limitació del dret de l’avortament. I ací torna a actuar la televisió amb semblant innocent i esgrimint el seu paper de mirall social que només es fa ressò d’un sentir social.
I ara compte! Han anat per la sanitat i l’avortament, el següent pas és l’educació, i probablement la ciutadania siga l’escenari preparat per a la batalla. Arromangueu-vos els cervells i obriu els ulls perquè la guerra acaba de començar.


Publicado por Enrisena @ 20:22  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
dimecres, 13 de Febrer de 2008
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 3/02/08
Imagen
Ja ho he dit en altres articles, i ho repetisc ara, la televisió ha significat a la nostra cultura, entre altres coses, un retorn de l’oralitat. Aquest fet ha significat que la televisió s’haja convertit en un dels baluards per a la conservació d’un estàndard lingüístic imprescindible per a la seua supervivència. Però també és cert que, de vegades, pot representar una contribució important en l’aprenentatge de l’ortografia, i la llengua escrita culta.
En aquest sentit, El bocamoll de Tv3, és un programa concurs que juga amb la llengua de manera divertida, atractiva i actual. Esbrinar paraules curioses tretes de l’argot o descobrir cultismes literaris, classificar per camps conceptuals diferents termes o descobrir un missatge de mòbil escrit a l’estil desimbolt dels joves actuals, sense vocals, són algunes de les proves a què sotmeten als concursants i, de retruc, a tota l’audiència, que aprén d’aquesta manera la llengua sense adonar-se’n. Un gra de cultura general i un grapadet de curiositats nostrades completen el menú. Programes d’aquest estil ja n’hi ha en castellà, però en el nostre cas, donada la situació de la nostra llengua en l’àmbit audiovisual, representen una excepció. Amb les poques cadenes que l’utilitzen i la poca imaginació d’algunes d’elles, aquest format entre instructiu i divertit és difícil de trobar.
Joan Fuster afirmava a Sagitari, amb la seua sorna habitual: "És la conclusió a què he arribat: només hi ha un <>, i són les faltes d'ortografia." Molt probablement volia posar l’èmfasi en la inexistència dels pecats mortals, però la segona part de l’aforisme posa el dit a la ferida del nostre poble, l’analfabetisme visceral pel que fa a l’ortografia i el desinterés absolut que tenim per corregir-lo. Qui sap si més programes com aquest de què parlem ens ajudarien a guanyar el cel lingüístic de què parla el mestre de Sueca.

Publicado por Enrisena @ 17:48  | educació
Comentarios (0)  | Enviar
dilluns, 04 de Febrer de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 27/01/08

Després d’un llarg període de temps dedicada a la diversió, la televisió ha variat de rumb i s’ha omplit d’acadèmies. Per aprendre a ballar, a cantar o a interpretar, tenim al nostre abast l’oportunitat de la nostra vida, el càsting ideal o el programa instructiu perfecte.
La novetat és que en aquest cas els telespectadors tenim el privilegi d’assistir a distància, però en viu, al fenomen educatiu en directe. No podem oblidar que el procés educatiu ha sigut tradicionalment una trobada privada entre dues persones, mestre i alumne, i posteriorment s’ha convertit en un acte social reservat només als seus actors dins de les parets de l’aula. Fins i tot podem dir que aquest caràcter secret li aporta un sentit iniciàtic. Però aquesta privacitat salta per l’aire amb les noves acadèmies televisives. Gràcies a la “tele” assistim a les intimitats entre mestres i alumnat, observem les seues mancances, presenciem les dificultats per les que travessa el lent procés d’aprenentatge, escoltem les recriminacions del professorat i ens sorprenem de les avaluacions, positives i negatives, en veu alta i a la cara que aquestos els dirigeixen.
En aquests casos, experimentem un sentiment de vergonya a distància en escoltar el mestre recriminar l’actitud poc seriosa, desinteressada o poc participativa de determinat participant. Moltes vegades, ens preguntem si era realment necessària aquesta crueltat, si es podien dir les coses amb més tacte o si l’autoestima del concursant suportaria aquest desprestigi. I això que aquestes escoles televisives disposen d’un alumnat motivat i entregat a temps complet. No puc ni imaginar el que dirien a l’alumnat de l’ESO dels nostres instituts, o potser sí, possiblement els convidarien a abandonar l’acadèmia. El problema és que en el nostre cas, aquesta no és la solució.

Publicado por Enrisena @ 17:25  | educació
Comentarios (0)  | Enviar
dissabte, 02 de Febrer de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 20/01/08
Tot i que l’audiència infantil representa un bon grapat d’hores d’emissió, no és freqüent trobar programes específicament produïts per aquest segment de població. Normalment els espais dedicats al públic infantil són un continu de productes envasats, comprats a baix preu o produïts amb escàs pressupost i menys imaginació. Sèries d’animació estrangera, repeticions de sèries pròpies o personatges sense gràcia que intenten sevir de fil conductor a una juxtaposició absurda, destarifada i absent de coherència interna.
Però de vegades trobem un bri d’esperança entre tanta distracció gratuïta, i havia de ser a Punt 2, el canal que serveix a la RTVV per a justificar el seu caràcter de televisió pública i en valencià. El món de Xicutel és un espai infantil amb clara vocació didàctica que no renuncia a la distracció ni a la imaginació. Tres originals personatges serveixen de fil conductor d’unes explicacions ben estructurades, clares i rigoroses, que utilitzen imatges sorprenents, dins d’una estètica inconformista, variada i sense concessions a la normalitat anihiladora dels somnis.
Els xiquets no són babaus i responen amb il•lusió a les propostes més agosarades que els proposen des de la televisió, però també són força influenciables i s’acostumen ràpidament als productes de fàcil consum. Per això és tan important formar-los el gust i acompanyar-los en el creixement personal. El món de Xicutel ho aconsegueix i demostra que la televisió no és enemiga de l’educació, més aviat al contrari, és un aliat insubstituïble i potent que col•labora en la difícil tasca d’aprendre amb fruïció.

Publicado por Enrisena @ 20:23  | Programació
Comentarios (0)  | Enviar