dilluns, 04 de Febrer de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 27/01/08

Després d’un llarg període de temps dedicada a la diversió, la televisió ha variat de rumb i s’ha omplit d’acadèmies. Per aprendre a ballar, a cantar o a interpretar, tenim al nostre abast l’oportunitat de la nostra vida, el càsting ideal o el programa instructiu perfecte.
La novetat és que en aquest cas els telespectadors tenim el privilegi d’assistir a distància, però en viu, al fenomen educatiu en directe. No podem oblidar que el procés educatiu ha sigut tradicionalment una trobada privada entre dues persones, mestre i alumne, i posteriorment s’ha convertit en un acte social reservat només als seus actors dins de les parets de l’aula. Fins i tot podem dir que aquest caràcter secret li aporta un sentit iniciàtic. Però aquesta privacitat salta per l’aire amb les noves acadèmies televisives. Gràcies a la “tele” assistim a les intimitats entre mestres i alumnat, observem les seues mancances, presenciem les dificultats per les que travessa el lent procés d’aprenentatge, escoltem les recriminacions del professorat i ens sorprenem de les avaluacions, positives i negatives, en veu alta i a la cara que aquestos els dirigeixen.
En aquests casos, experimentem un sentiment de vergonya a distància en escoltar el mestre recriminar l’actitud poc seriosa, desinteressada o poc participativa de determinat participant. Moltes vegades, ens preguntem si era realment necessària aquesta crueltat, si es podien dir les coses amb més tacte o si l’autoestima del concursant suportaria aquest desprestigi. I això que aquestes escoles televisives disposen d’un alumnat motivat i entregat a temps complet. No puc ni imaginar el que dirien a l’alumnat de l’ESO dels nostres instituts, o potser sí, possiblement els convidarien a abandonar l’acadèmia. El problema és que en el nostre cas, aquesta no és la solució.
Publicado por Enrisena @ 17:25  | educació
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios