dijous, 17 de Gener de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 13/01/08

He de reconéixer, primer de tot, que no m’agrada Pablo Motos. No m’agradava quan feia ràdio a València, ni m’agrada ara quan fa tele, sol o en companyia. No puc deixar de reconéixer-li certa gràcia i sé que acumula un munt de seguidors justament aconseguits al llarg d’anys de professió i gràcies de tots els estils. Però en açò coincidisc amb el vell Montaigne quan afirma als seus Assaigs, “sóc jo que em pinte”. De la mateixa manera, jo tampoc busque imposar el meu particular gust a cap dels lectors que pugueu seguir-me.
Malgrat tot, m’haureu de concedir que l’humor de l’Hormiguero és un humor blanc, sense rerefons polític, sàtira partidista, ni una especial crítica social. No s’assembla al Polònia de TV3, ni a l’Intermedio del Wyoming, ni tampoc al late show de l’Eva Hache. Què hi farem! Evidentment no és el mateix ni persegueix les mateixes intencions. Amb tot i això no puc deixar de concedir-li una evident gràcia que aconsegueix amb els experiments científics que desenvolupen els seus col•laboradors, els enginyosos diàlegs de Trancas i Barrancas i la cançoneta final que firmarien qualsevol dels pares i mares que freguen la quarantena i que constitueixen la grossa de la seua audiència: “vete a dormir...”
Malgrat tot, no m’agrada. Ho sent, però jo preferisc la crítica política, l’acudit clarament dirigit a una audiència d’esquerres o l’anàlisi càusticament destructiu del programa de Losantos a la COPE . Potser perquè, tornant al mestre Montaigne, “jo mateix sóc la matèria del meu...” article, i el meu gust no va ni pretén anar més enllà del meu comandament a distància.

Publicado por Enrisena @ 16:37  | Televisió
Comentarios (0)  | Enviar
dissabte, 12 de Gener de 2008
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 6/01/08

No descobriré cap secret si afirme que la televisió es mou per l’interés econòmic. Tant les privades -empreses a fi de comptes- com les públiques –necessitades de justificar resultats i reduir pèrdues- fan de la publicitat la principal font d’ingressos i organitzen la programació en funció dels patrocinadors i els índex d’audiències.
Però de tant en tant, i per Nadal és inevitable, les televisions intenten rentar la seua imatge interessada a través de programes benèfics, concursos que entreguen els guanys a ONG o eleccions del famós més simpàtic, la millor cançó de la temporada o l’innocent més graciós de l’any. Des d’una ètica utilitarista és evident que estem millorant les condicions de vida de persones concretes que, sense aquestes ajudes i la poca voluntat institucional, ho passarien molt pitjor. Per tant, millorar el bé de la humanitat, ni que siga mínimament, és una bona actuació i no vindria malament que es generalitzara i s’ampliara a la resta de l’any aquest exemple.
Però tampoc ens podem xuplar el dit i no ens vindrien mal saber les dades fonamentals per comprendre la grandesa de la bona acció. A quin preu ix l’hora d’emissió d’aquestos programes rius benèfics que omplen les nits de Nadal? I quin guany deixen els missatges de mòbil amb que votem a l’innocent de l’any o la cançó de la temporada? I qui es beneficia de la publicitat que emmarca els balls de saló benèfics dels famosos que destinen el seu premi a una bona acció? Sembla que en aquest cas es defense l’altruisme, sí, però en sospitosa coincidència amb les motivacions econòmiques més interessades.

Publicado por Enrisena @ 23:50  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
dimarts, 08 de Gener de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 30/12/07
Potser el matrimoni, com la democràcia, és la forma menys dolenta de convivència en parella, però si s’assembla a les “Escenas de matrimonio” que porta encapçalant els rànquings d’audiències des de l’estiu, aleshores l’infern és el lloc més agradable que existeix per a viure.
L’insult, el menyspreu o la ignorància omplen la convivència (!) de tres parelles de diferents edats en els schkets que Tele 5 fa totes les nits en forma de píndoles de fidelització d’audiències als cinc milions de telespectadors que s’enganxen al televisor mentre sopen en família. Suposem que la majoria pensaran que el seu matrimoni, tot i ser insatisfactori, és millor que el que apareix a la pantalla, o que de segur que el veí i la veïna són una còpia d’algun dels personatges que apareixen a la televisió. Curiosament la sèrie agrada especialment als menuts i als homes, la qual cosa ens dona la pauta interpretativa; un sainet tan increïble com irreal, un divertiment que no costa de seguir i que es concilia a la perfecció amb un zàping indolent i distret que deixa una dèbil empremta en la ment dels espectadors.
Deia Albert Camus que “devem utilitzar els nostres principis per a les grans coses. Per a les menudes, en tenim prou amb la misericòrdia”. En aquesta línia, millor llevar transcendència al que només és un divertiment de ficció, i aplicar la misericòrdia al mal gust i pèssim sentit de l’humor de cinc milions d’espanyols. En canvi, per a les coses reals millor fem servir els principis, posem-nos a fons a la tasca d’eradicar el maltractament i aconseguir un altre model de convivència.

Publicado por Enrisena @ 16:34  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar