dijous, 17 de Gener de 2008
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 13/01/08

He de reconéixer, primer de tot, que no m’agrada Pablo Motos. No m’agradava quan feia ràdio a València, ni m’agrada ara quan fa tele, sol o en companyia. No puc deixar de reconéixer-li certa gràcia i sé que acumula un munt de seguidors justament aconseguits al llarg d’anys de professió i gràcies de tots els estils. Però en açò coincidisc amb el vell Montaigne quan afirma als seus Assaigs, “sóc jo que em pinte”. De la mateixa manera, jo tampoc busque imposar el meu particular gust a cap dels lectors que pugueu seguir-me.
Malgrat tot, m’haureu de concedir que l’humor de l’Hormiguero és un humor blanc, sense rerefons polític, sàtira partidista, ni una especial crítica social. No s’assembla al Polònia de TV3, ni a l’Intermedio del Wyoming, ni tampoc al late show de l’Eva Hache. Què hi farem! Evidentment no és el mateix ni persegueix les mateixes intencions. Amb tot i això no puc deixar de concedir-li una evident gràcia que aconsegueix amb els experiments científics que desenvolupen els seus col•laboradors, els enginyosos diàlegs de Trancas i Barrancas i la cançoneta final que firmarien qualsevol dels pares i mares que freguen la quarantena i que constitueixen la grossa de la seua audiència: “vete a dormir...”
Malgrat tot, no m’agrada. Ho sent, però jo preferisc la crítica política, l’acudit clarament dirigit a una audiència d’esquerres o l’anàlisi càusticament destructiu del programa de Losantos a la COPE . Potser perquè, tornant al mestre Montaigne, “jo mateix sóc la matèria del meu...” article, i el meu gust no va ni pretén anar més enllà del meu comandament a distància.
Publicado por Enrisena @ 16:37  | Televisió
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios