dilluns, 31 de Desembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 23/12/07
El perill de contaminació publicitària és més evident que mai per Nadal. La inflació publicitària esdevé una constant indefugible i un referent omnipresent que assetja les nostres vides i dirigeix els nostres desitjos. Si parlem de la televisió, el fenomen és encara més influent.
La venda de felicitat, diversió i benestar és una de les pedres fonamentals d’aquest establishment que juga en equip amb el capital financer, el poder polític i l’interés dels mitjans. És difícil fer front a aquest maremàgnum “d’informació”, -com volen fer-nos passar la publicitat-, aquest bombardeig de consells pretesament benintencionats, -però realment interessats-, i aquesta incitació a viure una vida rica i completa, carregada d’objectes inútils i prescindibles i buida d’emocions reals i profundes.
A més a més, els programes que haurien d’ajudar els televidents a fer front a aquest bombardeig publicitari no col•laboren gaire en el foment de l’anàlisi crítica. El programa La rentadora de Tv 3 omple d’anuncis antics i moderns mitja hora de màxima audiència, proporcionant d’aquesta manera una nova tribuna des de la qual mostrar-se, influir i desarmar el teleespectador. Comentaris complaents, records emotius i rendició incondicional a l’evident atractiu publicitari fan del que podria ser un exercici d’anàlisi crítica, una revisió sense precaució de més publicitat, encara!
Altres vegades són els mateixos informatius els que creen l’expectació necessària per a un llançament especial. I tot sense qüestionar la manipulació i engany que implica aquest espectacle que volen fer-nos passar per art.

Publicado por Enrisena @ 16:24  | Televisió
Comentarios (0)  | Enviar
dimarts, 18 de Desembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 16/12/07

En el procés d’assignació de freqüències de TDT al País Valencià, es van reservar canals d’àmbits autonòmic, provincial i local, en una divisió clarament absurda i inoperant que només podia comprendre’s des del desig de control polític de les autoritats autonòmiques.
Els resultats són els que podem veure a les televisions de cada poble, però el cas d’Alcoi és especialment sagnant. Telemariola basa la seua programació, com la majoria de cadenes locals del País, en videoclips musicals, melodies de mòbils, telesèries antiquades i informatius locals i provincials. Bé, doncs en el sumari de l’informatiu del Dia de la Constitució, de dotze notícies que el composaven, en onze d’elles apareixia el president de la Diputació d’Alacant, José Joaquín Ripoll. Ripoll inaugurant una exposició al MARQ; Ripoll en una conferència d’alcaldes afectats pels darrers aiguats; Ripoll al port d’Alacant; Ripoll concedint ajudes per reparar camins afectats per la riuada... i així fins a onze aparicions comptades per pur avorriment.
Sembla que ja no els resulta necessari amagar la manipulació, ja no és necessari ser un avesat crític televisiu per a adonar-se que Telemariola és un vedat privat en el que el president de la Diputació fa i desfà sense necessitat de justificar res ni donar explicacions. Clar, que açò és una democràcia i no es pot comparar amb la Veneçuela de Chávez, ni té res a veure amb el tancament del repetidor de TV3 de la Carrasqueta, que han consumat de nit, amb nocturnitat i premeditació. Supose que no volen que ens perdem l’atapeïda agenda política de Ripoll i companyia.

Publicado por Enrisena @ 22:22  | Televisió
Comentarios (0)  | Enviar
dimecres, 12 de Desembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt Edició País Valencià, el 9/12/07
La Xarxa d’Educació en comunicació (http://www.laxarxa.info/), una plataforma cívica d’àmbit catalanoparlant que agrupa diversos col•lectius que treballen en l’àmbit de la comunicació audiovisual, ha posat en marxa la campanya contra l’analfabetisme mediàtic. L’objectiu és sensibilitzar l’opinió pública i les instàncies educatives de la necessitat d’una educació en mitjans de comunicació. Els canvis tecnològics de la nostra societat, l’evident control ideològic que representen i la necessitat de formar una ciutadania activa, crítica i conscient són les causes que justifiquen la necessitat d’introduir aquesta educació audiovisual a les escoles.
No deixa de ser curiós que els mestres dediquem hores i hores a la formació oral i escrita dels estudiants amb la intenció de formar-los críticament i evitar la manipulació a que poden ser sotmesos, i en canvi dediquem tant poc de temps a la lectura crítica d’imatges. L’oblit és sagnant, perquè sabem que són la principal influència que rep l’alumnat i que dediquen una mitjana de 3 hores diàries només a mirar la tele, sense comptar les altres pantalles.
El resultat no pot ser més dramàtic; l’abandó de les noves generacions a la voracitat d’un mercat interessat que no para comptes amb prejudicis ètics ni valors morals. Tot esperant una regulació televisiva d’horaris i continguts, és més intel•ligent proporcionar les eines bàsiques de defensa personal que representen la comprensió crítica del funcionament de l’audiovisual. Ara més que mai és fa imprescindible prevenir la societat contra un altre analfabetisme que no és menys perillós, el mediàtic!

Publicado por Enrisena @ 19:33  | educació
Comentarios (1)  | Enviar
Enric Senabre
Article publicat al periòdic digital Pàgina26.com, el 4/12/07

Sánchez Dragó no escriu els seus llibres i l’Ana Botella li riu la gràcia quan aquest li ho conta en un apart del seu programa de televisió, potser perquè sap que ella tampoc va escriure els contes que comentava al seu llibre (només que ella ho reconeixia en obert). El president de l’associació de presoners espanyols d’Auswitz no hi va estar, però va dedicar la seua vida a la lluita pel reconeixement de la memòria de les víctimes, i ho va fer bé fins que el descobriren. I la principal víctima espanyola de l’11 S de Nova York, tampoc estava a les Torres bessones el dia de l’atemptat, però es va inventar una identitat alternativa a la seua, que coincidia amb els fets, i que ha estat acceptada amb alegria i honors per les autoritats, assedegades de cares i històries que contar.
Vivim el món de la còpia, de la reproducció vertiginosa d’una realitat que s’esllavissa a través de les pantalles dels televisors, que corre en una carrera frenètica en la que el directe és més important que la comprovació acurada, que l’anàlisi reposat o que la reflexió pausada. No hi ha temps! Diuen els periodistes a la televisió. Entrem en directe! Criden els realitzadors als presentadors. Estem en temps real! Es meravella l’espectador en contemplar com passen els grans esdeveniments per davant dels seus ulls catòdics.
És un deler d’ubiqüitat, un anhel d’infinitud i un desig de multiplicitat que ens porta a meravellar-nos front la intensitat de la realitat. La realitat està ací al davant, al nostre abast, i només necessitem cent vides per poder fruir-ne amb satisfacció. I si no les tenim ens les inventem, i si no arribem a la realitat real, podem satisfer-nos amb la virtual.
Deien els periòdics la setmana passada que els turistes van arribar a pagar fins a 50 euros als veïns de la Madeleine marroquina (la xiqueta que van confondre amb la Madeleine real arrel d’una foto d’un turista), per poder-la veure. Sabien que no era Madeleine, però s’hi semblava. No era real, però en absència del original la virtualitat que aportava la còpia era més que suficient.
Viure múltiples vides, adquirir diverses identitats, conéixer realitats diferents. Aquest és l’anhel d’una postmodernitat que ha esmicolat el subjecte, ha fluïdificat la identitat i ha multiplicat la realitat, però que no ha aconseguit esborrar el patiment, la infelicitat ni la pobresa d’un món que s’entesta en ser real per molt que s’esborre de les pantalles de la televisió. En la solitud de les passions, la nostra vida és tan pobra com sabem, i la realitat en la que ens movem tan dura que no pot ser dissolta amb unes poques racions de virtualitat alliberadora.

Publicado por Enrisena @ 19:27  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 2/12/07
Potser si El Diario de Patricia haguera adoptat algun criteri d’autoregulació de continguts, el cas d’Svetlana no hauria succeït. Probablement algun col•laborador els hauria recordat que no és el mateix parlar de baralles de veïns, de conflictes familiars o disputes laborals, que de maltractaments, infidelitats o separacions. Qui sap què hauria passat si Svetlana no haguera anat al programa enganyada, pensant que algun familiar rus volia parlar amb ella. S’hauria estalviat trobar José Ignacio enfront d’una audiència milionària, demanant perdó i reconciliació, que tot tornara a ser com abans.
Possiblement el desenllaç fatal s’hauria produït d’igual manera perquè José Ignacio li hauria comprat un ram de flors, li hauria demanat perdó i li hauria dit les mateixes paraules que va dir a la televisió, però en privat. I potser l’hauria assassinada igual, perquè no podia acceptar que no fóra seua, que es rebel•lara, el desobeïra i li diguera “ja no t’estime”.
Però el que sí que haurien de saber al programa de Patricia és que l’amor no ho soluciona tot, que els maltractadors solen tenir un caràcter ambivalent que amaga comportaments violents i que impedeix posar cara a cara víctima i maltractador. Algú els hauria de recordar que les emocions reals són profundes i complicades de gestionar, que aquest món d’emocions superficials i fugisseres que fomenta la televisió acaba tocant amb la pedra dura de les persones. No, ni la televisió ni Patricia són els culpables de la mort d’Svetlana, el culpable és José Ignacio, però no li ho posem tan fàcil, ni a ell ni als que són com ell, per favor.

Publicado por Enrisena @ 19:23  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
diumenge, 02 de Desembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 18/11/07
L’obsessió pel present, el directe i el temps real és una constant de la societat de l’espectacle. La representació virtual d’un present que s’esgota en la mateixa immediatesa en què es representa forma part d’un ritual en què el directe amaga al seu si l’engany d’una fugacitat esfereïdora que som incapaços de controlar. Però com ens agradaria poder fer-ho!
Está pasando, i España directo, encarnen a la perfecció la idea anterior. Es tracta de magazins que, començant pel títol, professen de grans sacerdots de la religió del temps real. Imatges en viu, successos en acció i víctimes convalescents transiten per un programa contenidor en el que els reporters tenen encomanada la missió inexcusable de controlar el temps, detenir el present en un instant etern i congelar la imatge en un esdeveniment colpidor. El problema és que l’intent és impossible des del mateix plantejament, perquè tot el que passa transita, se’n va, s’esllavissa, i el succés congelat en un moment atemporal mostra la seua cara més banal, més intranscendents, més superficial. Tot allò que passa, ha passat, i només la profunditat de l’anàlisi que l’acompanya, l’ajuda lingüística d’unes explicacions carregades de sentit poden aportar l’eternitat del que es repeteix cíclicament.
Fets intranscendents, successos banals i personatges de fama efímera no poden aportar mai densitat a un present buit i despullat de sentit, un present que necessita història i paraules per fer-se comprendre. D’aquest moment, Hölderin no diria mai allò de “atura’t instant, ets tan bell!” perquè cauria fart de tanta vulgaritat.

Publicado por Enrisena @ 17:04  | filosofia
Comentarios (0)  | Enviar