dimecres, 12 de Desembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al periòdic digital Pàgina26.com, el 4/12/07

Sánchez Dragó no escriu els seus llibres i l’Ana Botella li riu la gràcia quan aquest li ho conta en un apart del seu programa de televisió, potser perquè sap que ella tampoc va escriure els contes que comentava al seu llibre (només que ella ho reconeixia en obert). El president de l’associació de presoners espanyols d’Auswitz no hi va estar, però va dedicar la seua vida a la lluita pel reconeixement de la memòria de les víctimes, i ho va fer bé fins que el descobriren. I la principal víctima espanyola de l’11 S de Nova York, tampoc estava a les Torres bessones el dia de l’atemptat, però es va inventar una identitat alternativa a la seua, que coincidia amb els fets, i que ha estat acceptada amb alegria i honors per les autoritats, assedegades de cares i històries que contar.
Vivim el món de la còpia, de la reproducció vertiginosa d’una realitat que s’esllavissa a través de les pantalles dels televisors, que corre en una carrera frenètica en la que el directe és més important que la comprovació acurada, que l’anàlisi reposat o que la reflexió pausada. No hi ha temps! Diuen els periodistes a la televisió. Entrem en directe! Criden els realitzadors als presentadors. Estem en temps real! Es meravella l’espectador en contemplar com passen els grans esdeveniments per davant dels seus ulls catòdics.
És un deler d’ubiqüitat, un anhel d’infinitud i un desig de multiplicitat que ens porta a meravellar-nos front la intensitat de la realitat. La realitat està ací al davant, al nostre abast, i només necessitem cent vides per poder fruir-ne amb satisfacció. I si no les tenim ens les inventem, i si no arribem a la realitat real, podem satisfer-nos amb la virtual.
Deien els periòdics la setmana passada que els turistes van arribar a pagar fins a 50 euros als veïns de la Madeleine marroquina (la xiqueta que van confondre amb la Madeleine real arrel d’una foto d’un turista), per poder-la veure. Sabien que no era Madeleine, però s’hi semblava. No era real, però en absència del original la virtualitat que aportava la còpia era més que suficient.
Viure múltiples vides, adquirir diverses identitats, conéixer realitats diferents. Aquest és l’anhel d’una postmodernitat que ha esmicolat el subjecte, ha fluïdificat la identitat i ha multiplicat la realitat, però que no ha aconseguit esborrar el patiment, la infelicitat ni la pobresa d’un món que s’entesta en ser real per molt que s’esborre de les pantalles de la televisió. En la solitud de les passions, la nostra vida és tan pobra com sabem, i la realitat en la que ens movem tan dura que no pot ser dissolta amb unes poques racions de virtualitat alliberadora.
Publicado por Enrisena @ 19:27  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios