dimecres, 12 de Desembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 2/12/07
Potser si El Diario de Patricia haguera adoptat algun criteri d’autoregulació de continguts, el cas d’Svetlana no hauria succeït. Probablement algun col•laborador els hauria recordat que no és el mateix parlar de baralles de veïns, de conflictes familiars o disputes laborals, que de maltractaments, infidelitats o separacions. Qui sap què hauria passat si Svetlana no haguera anat al programa enganyada, pensant que algun familiar rus volia parlar amb ella. S’hauria estalviat trobar José Ignacio enfront d’una audiència milionària, demanant perdó i reconciliació, que tot tornara a ser com abans.
Possiblement el desenllaç fatal s’hauria produït d’igual manera perquè José Ignacio li hauria comprat un ram de flors, li hauria demanat perdó i li hauria dit les mateixes paraules que va dir a la televisió, però en privat. I potser l’hauria assassinada igual, perquè no podia acceptar que no fóra seua, que es rebel•lara, el desobeïra i li diguera “ja no t’estime”.
Però el que sí que haurien de saber al programa de Patricia és que l’amor no ho soluciona tot, que els maltractadors solen tenir un caràcter ambivalent que amaga comportaments violents i que impedeix posar cara a cara víctima i maltractador. Algú els hauria de recordar que les emocions reals són profundes i complicades de gestionar, que aquest món d’emocions superficials i fugisseres que fomenta la televisió acaba tocant amb la pedra dura de les persones. No, ni la televisió ni Patricia són els culpables de la mort d’Svetlana, el culpable és José Ignacio, però no li ho posem tan fàcil, ni a ell ni als que són com ell, per favor.
Publicado por Enrisena @ 19:23  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios