diumenge, 02 de Desembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 18/11/07
L’obsessió pel present, el directe i el temps real és una constant de la societat de l’espectacle. La representació virtual d’un present que s’esgota en la mateixa immediatesa en què es representa forma part d’un ritual en què el directe amaga al seu si l’engany d’una fugacitat esfereïdora que som incapaços de controlar. Però com ens agradaria poder fer-ho!
Está pasando, i España directo, encarnen a la perfecció la idea anterior. Es tracta de magazins que, començant pel títol, professen de grans sacerdots de la religió del temps real. Imatges en viu, successos en acció i víctimes convalescents transiten per un programa contenidor en el que els reporters tenen encomanada la missió inexcusable de controlar el temps, detenir el present en un instant etern i congelar la imatge en un esdeveniment colpidor. El problema és que l’intent és impossible des del mateix plantejament, perquè tot el que passa transita, se’n va, s’esllavissa, i el succés congelat en un moment atemporal mostra la seua cara més banal, més intranscendents, més superficial. Tot allò que passa, ha passat, i només la profunditat de l’anàlisi que l’acompanya, l’ajuda lingüística d’unes explicacions carregades de sentit poden aportar l’eternitat del que es repeteix cíclicament.
Fets intranscendents, successos banals i personatges de fama efímera no poden aportar mai densitat a un present buit i despullat de sentit, un present que necessita història i paraules per fer-se comprendre. D’aquest moment, Hölderin no diria mai allò de “atura’t instant, ets tan bell!” perquè cauria fart de tanta vulgaritat.
Publicado por Enrisena @ 17:04  | filosofia
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios