dissabte, 24 de Novembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 11/11/07
Diu la saviesa popular que els menuts sempre diuen la veritat. No cal dir que, com quasi tota la font de coneixement popular que perviu al llenguatge, les frases fetes o els acudits, té una fonamentació ben poc fiable. Però funciona, perquè l’inconscient col•lectiu la reconeix i l’assimila com una veritat familiar i reconeguda.
Possiblement per aquesta raó els programes que utilitzen xiquets com a reclam són tan freqüents a la televisió. Des d’aquells originals “gallifantes” que van iniciar la fòrmula, el format s’ha anat repetint, banalitzant i esgotant sota totes les variants possibles i en tots els horaris imaginables. Semblava impossible que es poguera fer alguna cosa d’interés repetint aquest esquema, però Júlia Otero ho aconsegueix. Resulta increïble, però “No em ratllis” de TV3, converteix un simple programa de testimonis infantils en una veritable indagació sociològica i en un reflex de la societat, la família i la convivència humanes.
El punt de partida és radicalment oposat i contrari a la idea preconcebuda de que parlem. Els nens i nenes menuts no diuen la veritat, diuen el que escolten a casa, reflecteixen el que veuen a la tele i reprodueixen les conductes que, per evidents, passen desapercebudes als nostres ulls.
No diuen la veritat i, a més a més, moltes vegades menteixen com a veritables adults. Però la innocència amb que ho fan aporta un plus de visibilitat als aspectes de la vida social que havien esdevingut opacs a la nostra mirada. Aquesta “veritat” si que és bona, per subjectiva, parcial i desinteressada. Un autèntic desvelar la veritat oculta. Chapeau!

Publicado por Enrisena @ 12:06  | Programació
Comentarios (2)  | Enviar
dijous, 15 de Novembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 4/11/07

El Wyoming apareix a les nits de La Sexta poc després de les notícies. Amb semblant seriós, corbata a joc i mirada fixa ens amolla allò de “ja han escoltat les notícies, ara anem a contar-los la veritat” i inicia un cerimonial de despropòsits en el que el to irònic esmicola qualsevol concepte sagrat, idea prefabricada o recomanació políticament correcta.
La tradició de reflexionar amb humor s’endinsa en els orígens del pensament humà. Diògenes, el filòsof cínic de la Grècia clàssica, sotmetia a befa els seus conciutadans amb l’esperança que d’aquesta manera arribarien a pensar una mica més enllà dels seus nassos. Un dia anava amb un cresol a plena llum del dia buscant una persona justa i un altre enraonava amb les estàtues per tal d’exercitar-se en fracassar. L’interés que el guiava era el d’estimular les consciències i moure a la crítica.
A l’Intermedio també s’utilitza l’extravagància com a element trasbalsador i l’humor intel•ligent com a mitjà per qüestionar l’aparent correcció periodística. L’anàlisi de notícies emeses pels informatius de les diferents cadenes desvetlla deutes polítics i econòmics. Les votacions via telèfon mòbil, “lo que España vota va a misa”, són píndoles de lucidesa crítica entre l’estupidesa general. No cal dir que amb la paròdia televisiva s’apunta més enllà, les preguntes esdevenen crítiques a la pretesa democràcia virtual, els acudits àcids desmunten l’aparent honradesa política i les entrevistes, originals i amb gràcia, mostren aspectes de la societat que habitualment no veiem. Quan el pensament és fa amb humor esdevé encara més crític.

Publicado por Enrisena @ 16:29  | filosofia
Comentarios (0)  | Enviar
dimecres, 07 de Novembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 28/10/07

La denúncia del govern valencià contra ACPV per facilitar la recepció de TV3 al País Valencià i la desproporcionada multa i ordre de tancament dels repetidors no es pot entendre si atenem a una lògica exclusivament econòmica. De fet, les dades d’audiència de la televisió catalana per ací baix són ben minses. Si ens fiem de Sofres (gran gurú i guia de la programació i contraprogramació) representen una competència ridícula per al nostre canal autonòmic que, si per TV3 fora, podria mantenir tranquil•lament el preu dels seus minuts de publicitat.
No ens enganyem, el que es vol eliminar amb l’apagada de TV3 no és una competència econòmica ni d’audiència, sinó un model de televisió pública de qualitat, compromesa i professional. L’objectiu fonamental és trencar l’espill amb que comparar la nostra tele. Ja ho van fer abans de les eleccions amb les concessions de les freqüències de TDT, que van esborrar del mapa digital la única proposta seriosa i coherent, Infotv, i ara continuen amb la marxa triomfal que no para comptes amb els vençuts.
La venjança contra una opció política i social que es veu identificada amb una televisió que parla en la nostra llengua a temps complet i ho fa de manera desimbolta, rigorosa i entretinguda és una altra raó que pot explicar una decisió impopular a la que els polítics no solen arriscar-se. Si afegim l’intent de tallar tots els ponts de diàleg i desarmar la possibilitat d’articular qualsevol discurs coherent de cooperació i col•laboració amb els veïns del nord, aleshores tenim el pastís a taula. Diners? No crec. Si Marx alçara el cap!

Publicado por Enrisena @ 20:48  | Televisió
Comentarios (0)  | Enviar