Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 11/11/07
Diu la saviesa popular que els menuts sempre diuen la veritat. No cal dir que, com quasi tota la font de coneixement popular que perviu al llenguatge, les frases fetes o els acudits, té una fonamentació ben poc fiable. Però funciona, perquè l’inconscient col•lectiu la reconeix i l’assimila com una veritat familiar i reconeguda.
Possiblement per aquesta raó els programes que utilitzen xiquets com a reclam són tan freqüents a la televisió. Des d’aquells originals “gallifantes” que van iniciar la fòrmula, el format s’ha anat repetint, banalitzant i esgotant sota totes les variants possibles i en tots els horaris imaginables. Semblava impossible que es poguera fer alguna cosa d’interés repetint aquest esquema, però Júlia Otero ho aconsegueix. Resulta increïble, però “No em ratllis” de TV3, converteix un simple programa de testimonis infantils en una veritable indagació sociològica i en un reflex de la societat, la família i la convivència humanes.
El punt de partida és radicalment oposat i contrari a la idea preconcebuda de que parlem. Els nens i nenes menuts no diuen la veritat, diuen el que escolten a casa, reflecteixen el que veuen a la tele i reprodueixen les conductes que, per evidents, passen desapercebudes als nostres ulls.
No diuen la veritat i, a més a més, moltes vegades menteixen com a veritables adults. Però la innocència amb que ho fan aporta un plus de visibilitat als aspectes de la vida social que havien esdevingut opacs a la nostra mirada. Aquesta “veritat” si que és bona, per subjectiva, parcial i desinteressada. Un autèntic desvelar la veritat oculta. Chapeau!
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 11/11/07
Diu la saviesa popular que els menuts sempre diuen la veritat. No cal dir que, com quasi tota la font de coneixement popular que perviu al llenguatge, les frases fetes o els acudits, té una fonamentació ben poc fiable. Però funciona, perquè l’inconscient col•lectiu la reconeix i l’assimila com una veritat familiar i reconeguda.
Possiblement per aquesta raó els programes que utilitzen xiquets com a reclam són tan freqüents a la televisió. Des d’aquells originals “gallifantes” que van iniciar la fòrmula, el format s’ha anat repetint, banalitzant i esgotant sota totes les variants possibles i en tots els horaris imaginables. Semblava impossible que es poguera fer alguna cosa d’interés repetint aquest esquema, però Júlia Otero ho aconsegueix. Resulta increïble, però “No em ratllis” de TV3, converteix un simple programa de testimonis infantils en una veritable indagació sociològica i en un reflex de la societat, la família i la convivència humanes.
El punt de partida és radicalment oposat i contrari a la idea preconcebuda de que parlem. Els nens i nenes menuts no diuen la veritat, diuen el que escolten a casa, reflecteixen el que veuen a la tele i reprodueixen les conductes que, per evidents, passen desapercebudes als nostres ulls.
No diuen la veritat i, a més a més, moltes vegades menteixen com a veritables adults. Però la innocència amb que ho fan aporta un plus de visibilitat als aspectes de la vida social que havien esdevingut opacs a la nostra mirada. Aquesta “veritat” si que és bona, per subjectiva, parcial i desinteressada. Un autèntic desvelar la veritat oculta. Chapeau!
dilluns, 26 de Novembre de 2007
Publicado por Invitado @ 13:33
Bravo, campió.
Bravo pel premi Micalet al teu treball. Enhorabona i continua il·lustrant-nos amb les teues reflexions sobre la caixa bova, destrellatada i impresentable que és la nostra televisió. Un besot, Maria Jesús.
Bravo pel premi Micalet al teu treball. Enhorabona i continua il·lustrant-nos amb les teues reflexions sobre la caixa bova, destrellatada i impresentable que és la nostra televisió. Un besot, Maria Jesús.dilluns, 26 de Novembre de 2007
Publicado por Invitado @ 15:46
Un blog per a reflexionar sobre la televisió i, a través d'ella, sobre el nostre present.
Buscador
Articulos Anteriores
