dilluns, 29 de Octubre de 2007
Enric Senabre
Publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 21/10/07

No cal dir que ha estat un cap de setmana passat per aigua, ni que la situació requeria un tractament especial del canal autonòmic per tal de cobrir la catàstrofe. Imatges del pont de Beniarbeig esfondrant-se en directe, barrancs desbocats, baixos negats i drames humans en primera persona han donat la pauta d’uns dies d’angoixa que els informatius han cobert amb orgull de servei públic.
Fins aquí res a dir sobre la nostra tele, que sol estar a l’altura de les circumstàncies en casos de catàstrofe natural, esdeveniment oficial o retransmissió esportiva. Malgrat tot, una visió crítica dels fets ens vindria molt bé per comprendre millor la desesperació dels afectats: el fenomen meteorològic era previsible, les destrosses humanes i materials evitables en gran mesura i les ajudes imprescindibles si no volem reproduir la desgràcia. Però la visió dominant a la nostra televisió és la d’un càstig diví, la d’una venjança de la natura o la d’una necessitat inapel•lable. La coincidència amb l’aniversari de la riuada del 57 no ha fet més que aprofundir en aquesta idea en compte de fer reflexionar sobre la repetició d’uns fets que no poden ser tan casuals si es repeteixen amb tanta exactitud. El documental que emeté Canal 9 per recordar la tragèdia passava per damunt de les imprevisions i incompliments oficials i posava l’èmfasi en el caràcter solidari del poble valencià. El problema és que no es pot construir un país sobre la bona voluntat del poble i el victimisme i la imprevisió política d’uns dirigents que s’amaguen darrere d’una televisió d’opereta destinada a lloar les seues glòries.

Publicado por Enrisena @ 19:42  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar
dilluns, 22 de Octubre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 14/10/07

Ara que estem a les portes d’un trilingüisme “per ofrenar noves glòries a Europa” i desbaratarem qualsevol comprensió seriosa dels valors democràtics i de l’educació per a la ciutadania, la nova sèrie de Canal 9, L’alqueria Blanca, ens torna al nostre bilingüisme casolà, el de gorra i espardenya, el de tota la vida.
L’alqueria és un producte dignament realitzat, acurat amb l’escenografia, el repartiment i el guió, però que furga en la ferida d’un poble d’analfabets en el qual la llengua pròpia és poca cosa més que un assumpte de portes cap endins. L’obsessió de la cadena pública per mostrar una realitat social amb dues llengües en convivència pacífica és una constant que s’ha repetit des de Negocis de família. L’aparició de personatges castellanoparlants -els senyorets, els funcionaris i els immigrants, com no podia ser d’altra manera en un poblet de l’Alcoià- en una proporció visible enfront d’una majoria de valencianoparlants, és el recurs per mostrar un bilingüisme feliç en el qual sembla que tothom s’expressa com vol -en ple franquisme!-. Però el vertader problema apareix quan un dels personatges castellanoparlant obre la boca, perquè la rèplica dels altres sempre és en castellà, en un canvi de llengua que esdevé un exemple més de diglòssia militant de la nostra societat. Sembla que vulguen refermar la teoria aquesta segons la qual és de mala educació continuar parlant en valencià quan algú es dirigeix a tu en castellà. Què hi farem! La majoria de nosaltres continuem pensant que la mala educació és la de tots aquells que s'entesten a menysprear i agenollar la llengua pròpia dels valencians.

Publicado por Enrisena @ 22:52  | educació
Comentarios (0)  | Enviar
divendres, 12 de Octubre de 2007
Enric Senabre
Publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 7/10/07

És ben cert que una mica de bogeria li dona salsa a la vida, i no és menys cert que tots tenim les nostres manies, uns més i altres menys. Amb aquesta divisa Conta conta produccions i Albena teatre han montat un espectacle frenètic que fa de l’absurd un element d’anàlisi existencial. Ionesco el va introduir en les seues obres per tal de desvetllar el buit en el que vivim sense adonar-nos, però li va faltar el to humorístic.
Ara, amb Maniàtics, i també amb Autoindefinits, Canal 9 aposta d’una vegada per un producte digne, fet a València, amb actors valencians i en valencià. No és la filosofia de la cadena, per desgràcia, però amb ells s’acosta a la finalitat per a la qual es va crear; oferir una televisió de qualitat, amb vocació de servei públic i amb la clara intenció de fomentar l’ús del valencià.
A més a més, l’èxit d’ambdós programes, elimina de soca-rel dos prejudicis molt estesos entre els directius de la cadena pública i que han volgut fer creure a la població. Un és que la relació entre qualitat i audiència és inversament proporcional, és a dir, a més qualitat menys audiència. L’altre és que els programes en valencià no arriben a tota la població per allò del bilingüisme del nostre País. En aquest cas passa tot el contrari; la qualitat no està enfrontada a l’entreteniment ni a l’èxit d’audiències, i la llengua no marca diferències, ni separa, ni desuneix, sinó tot el contrari. Al remat potser que totes les suposicions dels polítics i directius esdevenen més un desig que una realitat i el poble valencià és més madur, crític i conscient del que a ells els agradaria.

Publicado por Enrisena @ 19:21  | Programació
Comentarios (0)  | Enviar
dijous, 04 de Octubre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 30/9/07

Deia Baudrillard que la societat post-moderna ha assassinat la realitat a força de mostrar-la, de fer-la visible i evident. El crim perfecte deia ell, per referir-se a aquesta absoluta transparència que regeix la societat de l’espectacle. Una voracitat desenfrenada, una fam de realitat que es sadolla amb la satisfacció ignorant de la curiositat més immediata.
El Gran Hermano és la metàfora perfecta d’aquesta situació que descriu Baudrillard; una saturació de realitat, una transparència opaca i un veure per creure. La peixera en que es converteix el plató de Guadalix ens fa creure que podem mirar tots els costats de la realitat, que existeix la visió total, l’ull que tot ho veu i tot ho controla. En realitat només trobem imatges anodines, vides intranscendents i moviments gratuïts.
La novena edició del concurs s’ha presentat amb novetats (!); més directe, més realitat, més “marro”. El mite del temps real arrossega el directe, però quan el temps real no existeix, el directe esdevé increïble: els concursants no donen crèdit a les imatges “en directe” que els mostra la realització, les bessones no són la que són, encara que siguen iguals, i la transsexualitat es presenta oculta davant els ulls de tothom. A les acaballes ens adonem que la ficció és la millor realitat, i que el concurs transforma a la perfecció les persones en personatges. El crim perfecte significa que la realitat desapareix assassinada per un excés de realitat. El truc l’han utilitzat de sempre els il•lusionistes i funciona a la perfecció. Ara l’utilitza la televisió. Quina metàfora!

Publicado por Enrisena @ 7:24  | filosofia
Comentarios (1)  | Enviar