Enric Senabre
Publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 21/10/07
No cal dir que ha estat un cap de setmana passat per aigua, ni que la situació requeria un tractament especial del canal autonòmic per tal de cobrir la catàstrofe. Imatges del pont de Beniarbeig esfondrant-se en directe, barrancs desbocats, baixos negats i drames humans en primera persona han donat la pauta d’uns dies d’angoixa que els informatius han cobert amb orgull de servei públic.
Fins aquí res a dir sobre la nostra tele, que sol estar a l’altura de les circumstàncies en casos de catàstrofe natural, esdeveniment oficial o retransmissió esportiva. Malgrat tot, una visió crítica dels fets ens vindria molt bé per comprendre millor la desesperació dels afectats: el fenomen meteorològic era previsible, les destrosses humanes i materials evitables en gran mesura i les ajudes imprescindibles si no volem reproduir la desgràcia. Però la visió dominant a la nostra televisió és la d’un càstig diví, la d’una venjança de la natura o la d’una necessitat inapel•lable. La coincidència amb l’aniversari de la riuada del 57 no ha fet més que aprofundir en aquesta idea en compte de fer reflexionar sobre la repetició d’uns fets que no poden ser tan casuals si es repeteixen amb tanta exactitud. El documental que emeté Canal 9 per recordar la tragèdia passava per damunt de les imprevisions i incompliments oficials i posava l’èmfasi en el caràcter solidari del poble valencià. El problema és que no es pot construir un país sobre la bona voluntat del poble i el victimisme i la imprevisió política d’uns dirigents que s’amaguen darrere d’una televisió d’opereta destinada a lloar les seues glòries.
Publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 21/10/07
No cal dir que ha estat un cap de setmana passat per aigua, ni que la situació requeria un tractament especial del canal autonòmic per tal de cobrir la catàstrofe. Imatges del pont de Beniarbeig esfondrant-se en directe, barrancs desbocats, baixos negats i drames humans en primera persona han donat la pauta d’uns dies d’angoixa que els informatius han cobert amb orgull de servei públic.
Fins aquí res a dir sobre la nostra tele, que sol estar a l’altura de les circumstàncies en casos de catàstrofe natural, esdeveniment oficial o retransmissió esportiva. Malgrat tot, una visió crítica dels fets ens vindria molt bé per comprendre millor la desesperació dels afectats: el fenomen meteorològic era previsible, les destrosses humanes i materials evitables en gran mesura i les ajudes imprescindibles si no volem reproduir la desgràcia. Però la visió dominant a la nostra televisió és la d’un càstig diví, la d’una venjança de la natura o la d’una necessitat inapel•lable. La coincidència amb l’aniversari de la riuada del 57 no ha fet més que aprofundir en aquesta idea en compte de fer reflexionar sobre la repetició d’uns fets que no poden ser tan casuals si es repeteixen amb tanta exactitud. El documental que emeté Canal 9 per recordar la tragèdia passava per damunt de les imprevisions i incompliments oficials i posava l’èmfasi en el caràcter solidari del poble valencià. El problema és que no es pot construir un país sobre la bona voluntat del poble i el victimisme i la imprevisió política d’uns dirigents que s’amaguen darrere d’una televisió d’opereta destinada a lloar les seues glòries.
Un blog per a reflexionar sobre la televisió i, a través d'ella, sobre el nostre present.
Buscador
Articulos Anteriores
