Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 30/9/07
Deia Baudrillard que la societat post-moderna ha assassinat la realitat a força de mostrar-la, de fer-la visible i evident. El crim perfecte deia ell, per referir-se a aquesta absoluta transparència que regeix la societat de l’espectacle. Una voracitat desenfrenada, una fam de realitat que es sadolla amb la satisfacció ignorant de la curiositat més immediata.
El Gran Hermano és la metàfora perfecta d’aquesta situació que descriu Baudrillard; una saturació de realitat, una transparència opaca i un veure per creure. La peixera en que es converteix el plató de Guadalix ens fa creure que podem mirar tots els costats de la realitat, que existeix la visió total, l’ull que tot ho veu i tot ho controla. En realitat només trobem imatges anodines, vides intranscendents i moviments gratuïts.
La novena edició del concurs s’ha presentat amb novetats (!); més directe, més realitat, més “marro”. El mite del temps real arrossega el directe, però quan el temps real no existeix, el directe esdevé increïble: els concursants no donen crèdit a les imatges “en directe” que els mostra la realització, les bessones no són la que són, encara que siguen iguals, i la transsexualitat es presenta oculta davant els ulls de tothom. A les acaballes ens adonem que la ficció és la millor realitat, i que el concurs transforma a la perfecció les persones en personatges. El crim perfecte significa que la realitat desapareix assassinada per un excés de realitat. El truc l’han utilitzat de sempre els il•lusionistes i funciona a la perfecció. Ara l’utilitza la televisió. Quina metàfora!
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià, el 30/9/07
Deia Baudrillard que la societat post-moderna ha assassinat la realitat a força de mostrar-la, de fer-la visible i evident. El crim perfecte deia ell, per referir-se a aquesta absoluta transparència que regeix la societat de l’espectacle. Una voracitat desenfrenada, una fam de realitat que es sadolla amb la satisfacció ignorant de la curiositat més immediata.
El Gran Hermano és la metàfora perfecta d’aquesta situació que descriu Baudrillard; una saturació de realitat, una transparència opaca i un veure per creure. La peixera en que es converteix el plató de Guadalix ens fa creure que podem mirar tots els costats de la realitat, que existeix la visió total, l’ull que tot ho veu i tot ho controla. En realitat només trobem imatges anodines, vides intranscendents i moviments gratuïts.
La novena edició del concurs s’ha presentat amb novetats (!); més directe, més realitat, més “marro”. El mite del temps real arrossega el directe, però quan el temps real no existeix, el directe esdevé increïble: els concursants no donen crèdit a les imatges “en directe” que els mostra la realització, les bessones no són la que són, encara que siguen iguals, i la transsexualitat es presenta oculta davant els ulls de tothom. A les acaballes ens adonem que la ficció és la millor realitat, i que el concurs transforma a la perfecció les persones en personatges. El crim perfecte significa que la realitat desapareix assassinada per un excés de realitat. El truc l’han utilitzat de sempre els il•lusionistes i funciona a la perfecció. Ara l’utilitza la televisió. Quina metàfora!
dijous, 29 de Novembre de 2007
Publicado por vici @ 0:22
Un bon pintor és aquell que amb poc, mostra molt ( "véase la magnífica exposición que nos ha prestado durante un tiempo limitado NY,
), i tu has tret de GH allò impossible. M´encanta!
), i tu has tret de GH allò impossible. M´encanta!
Un blog per a reflexionar sobre la televisió i, a través d'ella, sobre el nostre present.
Buscador
Articulos Anteriores
