dissabte, 29 de Setembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt Edició País Valencià el 23/09/07

La televisió és el territori de les aparences i la imatge de la que es nodreix és l’apologia màxima de la representació vicària de la realitat. En principi, i malgrat els renecs dels detractors del mitjà, açò no és cap inconvenient quan es reconeix el caràcter construït de les produccions televisives i els seus senyals esdevenen guia en la recerca del coneixement. El problema és que poques vegades s’accepta aquesta situació d’inseguretat i normalment es vol fer passar per realitat el que tan sols és còpia o representació.
Ben lluny de postures essencialistes, el programa concurs de La primera de Tve, Identity, aprofundeix en la idea de la televisió com a joc d’aparences i col•loca als concursants en una situació en la que res és el que sembla i tots ho saben. Sense trampes ni ocultacions es reconeix des del principi que “l’esposa de l’emperador no sols ha de ser virtuosa, sinó també paréixer-ho”, però que de vegades ho sembla i no ho és. Amb aquestes regles els estereotips esdevenen dinamita en les mans dels guionistes del programa, els prejudicis obstacles per esbrinar la resposta correcta i les intuïcions i idees prèvies traves en el camí del premi final. Els participants ho saben i entren en aquesta barraca de fira, s’aventuren per un camí en el que la identitat es converteix en un líquid esmunyedís i les aparences en guia enganyosa de la veritat. I és que quan la televisió no pretén imposar una veritat absoluta, quan fuig d’essències inamovibles i es mou en el terreny de les aparences estimulants, insegures i discutibles és quan esdevé guia de la veritat.

Publicado por Enrisena @ 20:12  | Programació
Comentarios (0)  | Enviar
diumenge, 23 de Setembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt Edició País Valencià el 16/9/07

La cara del mal sempre són els altres. Ens resulta còmode pensar que els malvats tenen un rostre especial, que estan fets d’una pasta defectuosa o que pertanyen a un grup predestinat a la immoralitat.
Quan entrevisten als noticiaris algun testimoni d’un crim contra les dones, solen dir que el marit era una bona persona, que era simpàtic o que ningú ho esperava.En alguns casos els criminals manifesten escenes de dol exagerades als funerals de les seues víctimes, organitzen recerques desesperades o demanen justícia arravatadament davant de les càmeres. La policia ho sap i sol buscar als culpables entre els vídeos de la televisió.
Però el cas Madeleine pot superar totes les expectatives. La cara d’uns pares modèlics demanant ajuda per internet, els ulls de Madeleine mirant- nos des de la televisió i la col•laboració de personalitats de renom en una campanya de recerca mundial, han commogut les consciències d’arreu del planeta en una mostra més del progrés de la societat globalitzada i les seues virtualitats morals.
Si bé les ultimes notícies ens tornen la cara més desagradable de la natura humana i apunten a la responsabilitat dels pares, voluntària o no, en la desaparició de la xiqueta d’ulls d’àngel. Les persones que ahir donaven ànims a la porta de l’església de l’Algarve, ara criden “assassins” i “mentiders” demostrant la feblesa dels sentiments generats mediàticament. Al remat el mal te la cara dolça d’uns pares perfectes, uns cossos de gimnàs i dos títols universitaris. Al remat el mal som nosaltres per molt que ens agrade projectar una imatge ideal a l’espill de la pantalla.

Publicado por Enrisena @ 22:37  | Ètica
Comentarios (0)  | Enviar
divendres, 14 de Setembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt Edició País Valencià el 9/9/07

RTVE està en crisi. Els acomiadaments de personal semblen inevitables dins d’una lògica empresarial que no para compte en assumptes com la qualitat, la informació o el servei públic. Una part de les víctimes semblen ser els corresponsals que tenien instal•lats a les principals capitals del món. I és una llàstima, perquè justament aquesta presència espaciotemporal, aportava als telediaris de la pública vivacitat, profunditat i credibilitat.
Malgrat tot, tampoc s’ha de dramatitzar el fet. En la societat de la comunicació una ullada a internet o un vol ràpid solucionen l’absència. A més a més, també és cert que la presència física d’un periodista no és garantia de res. Maruja Torres contava que a l’última guerra de l’Irak, arribaven els corresponsals de les grans cadenes americanes, es tancaven als hotels amb el whisky a la mà, i acabaven fent la transmissió amb els retalls de les agències de premsa.
Però el mite de la presència, la sacralització del directe amb rerefons de bombes, grues o foc no deixa de fascinar a les televisions i els seus informatius. La mateixa televisió pública valenciana ha decidit anar contra totes les normes de la globalització econòmica i informativa, i ha engrossat la nòmina de corresponsals “in situ”. Si s’afona una casa a La Vila allí tenim al corresponsal de Canal 9 amb el micro a la mà seguint en directe les tasques d’enderroc. Que plou als Ports, doncs veiem l’enviat de Burjassot contant els litres amb els propis ulls. És la tomatina, aleshores hem de tenir un equip seguint en directe la festa. Fins a tres enviats especials he comptat per un sol succés. Tot per tenir ben informats els valencians. Un gra massa! No us sembla?

Publicado por Enrisena @ 17:47  | Televisió
Comentarios (1)  | Enviar
diumenge, 09 de Setembre de 2007
Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 2/09/07

Les audiències de vacances s’han entestat en repetir sense treva que Yo soy Bea era el programa més vist de l’estiu. Amb l’excepció del futbol i el cotxe de l’Alonso, que han aportat la ració d’estres, sembla que la tele només es posava en marxa per assistir a l’espectacle repetit d’una lenta, feixuga i reiterativa trama d’amors, negocis i venjances.
A la majoria ens pot sorprendre aquest fenomen, potser indignats pel prejudici intel•lectualista que pensa que a la tele haurien de triomfar els productes dignament elaborats i amb intencions de millora social. Però clar, les coses no són com esperem i les persones som animals de costums, desemparats amb les incerteses i necessitats de seguretats per sobreviure.
El món desencantat i postmodern en que vivim requereix rituals que li donen consistència, i la televisió ha substituït amb escreix altres instàncies socialitzadores. En un temps d’identitats líquides, realitats virtuals i esperances minvades, res millor que gaudir d’alguna seguretat. Bea, la lletja però eficient, la dolça però implacable, l’enamorada però conscient, apareixerà tots els dies a la mateixa hora a la sala d’estar d’allà on ens trobem, aportant un plus de consistència a la vida, assegurant que el món continua rutllant malgrat el desordre que els temps de vacances comporten.
Potser per això l’estiu no és temps d’estrenes a la televisió, perquè els televidents volem trobar la repetició d’un món que s’ha esfondrat per unes setmanes, però que necessitem mantenir encara que només siga per uns minuts. És la barreja justa de canvi i repetició exigida per recuperar l’estabilitat psíquica. I després diuen els crítics que la televisió no acompleix una funció social! I tant!

Publicado por Enrisena @ 18:27  | sociologia
Comentarios (0)  | Enviar