Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 2/09/07
Les audiències de vacances s’han entestat en repetir sense treva que Yo soy Bea era el programa més vist de l’estiu. Amb l’excepció del futbol i el cotxe de l’Alonso, que han aportat la ració d’estres, sembla que la tele només es posava en marxa per assistir a l’espectacle repetit d’una lenta, feixuga i reiterativa trama d’amors, negocis i venjances.
A la majoria ens pot sorprendre aquest fenomen, potser indignats pel prejudici intel•lectualista que pensa que a la tele haurien de triomfar els productes dignament elaborats i amb intencions de millora social. Però clar, les coses no són com esperem i les persones som animals de costums, desemparats amb les incerteses i necessitats de seguretats per sobreviure.
El món desencantat i postmodern en que vivim requereix rituals que li donen consistència, i la televisió ha substituït amb escreix altres instàncies socialitzadores. En un temps d’identitats líquides, realitats virtuals i esperances minvades, res millor que gaudir d’alguna seguretat. Bea, la lletja però eficient, la dolça però implacable, l’enamorada però conscient, apareixerà tots els dies a la mateixa hora a la sala d’estar d’allà on ens trobem, aportant un plus de consistència a la vida, assegurant que el món continua rutllant malgrat el desordre que els temps de vacances comporten.
Potser per això l’estiu no és temps d’estrenes a la televisió, perquè els televidents volem trobar la repetició d’un món que s’ha esfondrat per unes setmanes, però que necessitem mantenir encara que només siga per uns minuts. És la barreja justa de canvi i repetició exigida per recuperar l’estabilitat psíquica. I després diuen els crítics que la televisió no acompleix una funció social! I tant!
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 2/09/07
Les audiències de vacances s’han entestat en repetir sense treva que Yo soy Bea era el programa més vist de l’estiu. Amb l’excepció del futbol i el cotxe de l’Alonso, que han aportat la ració d’estres, sembla que la tele només es posava en marxa per assistir a l’espectacle repetit d’una lenta, feixuga i reiterativa trama d’amors, negocis i venjances.
A la majoria ens pot sorprendre aquest fenomen, potser indignats pel prejudici intel•lectualista que pensa que a la tele haurien de triomfar els productes dignament elaborats i amb intencions de millora social. Però clar, les coses no són com esperem i les persones som animals de costums, desemparats amb les incerteses i necessitats de seguretats per sobreviure.
El món desencantat i postmodern en que vivim requereix rituals que li donen consistència, i la televisió ha substituït amb escreix altres instàncies socialitzadores. En un temps d’identitats líquides, realitats virtuals i esperances minvades, res millor que gaudir d’alguna seguretat. Bea, la lletja però eficient, la dolça però implacable, l’enamorada però conscient, apareixerà tots els dies a la mateixa hora a la sala d’estar d’allà on ens trobem, aportant un plus de consistència a la vida, assegurant que el món continua rutllant malgrat el desordre que els temps de vacances comporten.
Potser per això l’estiu no és temps d’estrenes a la televisió, perquè els televidents volem trobar la repetició d’un món que s’ha esfondrat per unes setmanes, però que necessitem mantenir encara que només siga per uns minuts. És la barreja justa de canvi i repetició exigida per recuperar l’estabilitat psíquica. I després diuen els crítics que la televisió no acompleix una funció social! I tant!
Un blog per a reflexionar sobre la televisió i, a través d'ella, sobre el nostre present.
Buscador
