dilluns, 23 de Juliol de 2007
Publicat al setmanari El Punt edició País Valencià, el 22/07/07
Enric Senabre Carbonell


Resulta que el 60% dels adolescents catalans mira la tele sense control familiar. I el 50% la mira tant de temps com vol. O, si més no, això diu un estudi del Consell de l’audiovisual català, un òrgan de regulació i control de l’audiovisual —un òrgan, per cert, que ací al País Valencià diuen que arranca, però que, de moment, no n’hi ha senyal. A més a més, els programes que més els agraden són les sèries blanques, amb humor i personatges amables i graciosos, de l’estil de “Los serrano” i “Yo soy Bea”.
Amb aquest panorama no és d’estranyar el poc esperit revolucionari del nostre jovent, la seua passivitat front a la política ni el seu acoblament a la societat de consum. Està clar, els joves de generacions anteriors no teníem tele i per això érem més radicals, no ens deixàvem influir tant i posseíem un esperit més revolucionari i lliure. Aquesta explicació, que culpabilitza la televisió de tots els mals, oblida que els índexs d’audiència televisiva no són diferents entre els adults, ni les preferències tampoc. Potser els joves de les generacions anteriors érem més revolucionaris, però hem perdut aquesta vena radical pel camí, i ens hem convertit en el que som, uns adults atrafegats que hem oblidat els vells ideals i els hem substituït pel prestigi, els diners i l’èxit social. Amb aquest mirall al davant, no cal que els joves es miren a l’espill ni miren la tele, poden veure al seu costat la representació del que esperem que siguen, les expectatives que dipositem en ells i les esperances d’un futur en el que l’absència d’ideals s’ha convertit en realitat.
Si totes les generalitzacions són absurdes, les que fem amb els joves també ho són. No ho oblidem.

Publicado por Enrisena @ 11:00  | sociologia
Comentarios (3)  | Enviar
Publicat al setmanari El Punt Edició País Valencià, el 15/07/07
Enric Senabre Carbonell

Deia Pierre Bourdieu, intel•lectual crític de debò, que la televisió té una tendència natural al conservadurisme, a la repetició d’estereotips i al manteniment de clixés. En el seu afany per ampliar audiències i arribar a un major nombre de gent, tendeix a repetir idees que són familiars als televidents per a, d’aquesta manera, fer-se fàcilment comprensible i fidelitzar les consciències dels espectadors.
Els programadors i directius de Canal 9 semblen haver aprés a la perfecció l’ensenyament de Bourdieu, i s’han dedicat a organitzar la programació de l’estiu a partir de programes reciclats d’altres cadenes. Han pensat que res millor que donar a l’audiència valenciana aquells programes que més els han agradat al llarg dels temps i si, a més a més, tenen un efecte benefactor sobre la cohesió social del nostre país, comunitat o regió, millor que millor.
Amb “Grand Prix,” a més de donar distracció assegurada, ajuden a la promoció turística de diferents pobles del país arreu de l’estat. “Cifras y letras” col•labora a la formació d’un vocabulari culte, educat i en castellà, a més d’assegurar unes migdiades de somni. “Noche sensacional” forma l’esperit nacional amb velles figures de la cançó, entre les quals sempre té un lloc l’inefable Francisco, per a més glòries d’Espanya. Pel•lícules de l’Oest en versió original (en castellà, en l’original dels EUA) i telenovel•les sud-americanes completen un panorama en el qual la innovació i la recerca d’una televisió pública de qualitat i al servei de la societat és la principal prioritat. Quina mala sort tenir aquestos intel•lectuals d’elit, coneixedors de Bourdieu, com a directius de la cadena pública valenciana. Qui ens ho havia de dir!

Publicado por Enrisena @ 10:58  | Programació
Comentarios (1)  | Enviar
divendres, 13 de Juliol de 2007
Publicat al setmanari El Punt Edició País Valencià. 8/7/07
Enric Senabre Carbonell

Ni informe PISA, ni avaluació de la qualitat educativa, ni proves de nivell. Antena 3 ens demostra de forma evident que el sistema educatiu espanyol gaudeix d’una magnífica salut. El nou programa concurs “¿Sabes más que un niño de primaria?” converteix en espectacle el que una bona part de sociòlegs, psicòlegs i pedagogs s’entesten en negar: que l’actual alumnat de Primària està millor preparat que les generacions que van estudiar en sistemes més antics i exigents.
És vertaderament clarificant adonar-nos que nens i nenes de 8 anys, educats en un sistema que ha oblidat les capitals i els minerals, saben més d’aquestes coses que una persona de més de 30 formada amb la, enyorada per alguns, “Ley General de Educación”. Una llei i una concepció de l’educació que valorava els continguts, obligava a memoritzar muntanyes i rius i primava l’esforç.
La cosa no té misteri, encara que ho parega. El concurs ens recorda que només mantenim a la memòria allò que utilitzem, que aprenem allò que és significatiu per a nosaltres i que, de tot el bagul de sabers inútils que aprenem i obliguem a aprendre, tan sols queda una fina capa adherida amb la cola de les emocions. El que cal és més educació i menys instrucció, menys coneixements inútils, sabers absurds i conceptes antiquats que s’obliden només creuem la porta de l’escola, i més educació integral que edifica el caràcter al llarg de la vida.
Així que, mestres del món sencer, oblidem les imposicions sense remordiments i posem-nos les piles. Ensenyem allò que és vertaderament útil per a la vida; un saber significatiu, crític i amb sentit per a l’alumnat. El nostre repte ha de ser que cap dels nostres alumnes guanye mai un concurs com aquest.

Publicado por Enrisena @ 17:56  | educació
Comentarios (1)  | Enviar
diumenge, 08 de Juliol de 2007
Article publicat al diari El Punt Edició País Valencià el 1/7/07
Enric Senabre Carbonell
Passejava l’altre dia pel casc antic de València quan em cridà l’atenció una pintada: “Apaga la tele! Obri els ulls!”. El context feia evident el seu significat; solars enrunats, cases abandonades, carrers desdibuixats. Especulació, pobresa i abandó.
Però la meua formació filosòfica m’obligava a anar més enllà. Vaig recordar el vell Plató i la seua caverna virtual. Aquells presoners necessitaven els ulls de la intel•ligència per mirar la realitat amb un punt de comparació ideal que eliminara el caràcter manipulador de les imatges repetides. Potser és això el que volia dir la pintada, potser qui la va escriure era un vell platònic a l’estil d’aquells joves de Maig del 68 francés que van omplir els carrers de París de pensaments filosòfics. Obrir els ulls volia dir, per tant, pensar, fer ús de la intel•ligència, comparar les imatges de la televisió amb la realitat que tenim al nostre voltant, aplicar el raonament abans de creure’ns el que ens mostren.
Però si la divisa “obri els ulls!” tenia un sentit metafòric, aleshores la primera part de la pintada també l’havia de tenir. L’”apaga la tele!” també devia significar una altra cosa. Potser apaga la tele que tenim, la manipulada, la venuda, la que recrea una realitat teledirigida des d’instàncies alienes. Aquesta tele sí que cal apagar-la, però per tal de fer-ne una com cal; pública, de qualitat, respectuosa, atenta als moviments ciutadans. De segur que aquesta tele mostraria la situació del barri, donaria veu als veïns i ens ajudaria a obrir els ulls... els de la intel•ligència, perquè ens ajudaria a conéixer, i pensar millor el món que tenim al davant. I, a més a més, podríem mirar-la amb els ulls ben oberts.

Publicado por Enrisena @ 12:38  | Televisió
Comentarios (4)  | Enviar