Mira la tele!

Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 22/06/08

Fa anys, quan encara no existia Canal 9, l'informatiu territorial de la Comunitat Valenciana, Aitana, era considerat com un programa transitori i estrany, que només es justificava per l'absència d'autonomia televisiva i que tenia els dies comptats amb l'aparició de la televisió autonòmica. Ara, amb una televisió pròpia, el percebem com una alternativa informativa seriosa i competent front al desficaci autòcton. Que un informatiu "territorial", amb centre a Madrid i que depén administrativament de la capital de l'estat, ens represente millor que un de fet ací, i sota la direcció del govern autonòmic és, com a mínim, vergonyós. Però és així, perquè si volem trobar la pluralitat política i la diversitat social, la trobarem en l'informatiu de TVE i no en el de Canal 9. Professorat en protesta pel desficaci de la política educativa, trobades d'escoles en valencià o protestes per la deficient aplicació de la llei de dependència apareixen reflectides en l'informatiu territorial, mentre que són ignorats pel de Canal 9.
Però aquesta és una situació televisiva que esdevé paràbola política, perquè és ara, quan tenim un govern autonòmic amb més competències, més bel•ligerant i reivindicatiu que mai en contra del govern central, quan els nacionalistes ens sentim menys representats per aquest govern. Potser és perquè tots sabem que si els nostres representants són tan combatius, només és per raons d'interés polític conjuntural. A més a més, la desobediència civil en la que incorre el govern Camps ens produeix vergonya aliena i irritació política. I la Televisió autonòmica participa d'aquesta estratègia amb entusiasme. Per això preferim fugir de la televisió que tant vam reivindicar, i refugiar-nos en l'estatal, encara que això ens regire l'estómac a tots els que hem cregut que un govern i una tele nostres seria més pròxima i atenta als problemes dels valencians.

Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 15/06/08

La televisió té aquestes coses, de vegades fa un exercici pràctic de reflexió i fusiona formats amb resultats absolutament innovadors. La sèrie de més èxit de les vesprades, la inacabable i soporífera Yo soy Bea, s'ha convertit en el "reality" Canvi radical i ha transformat el personatge més famós de les telenovel•les nacionals en un producte manufacturat d'estilistes, perruquers, ortodontistes i cirurgians. Res a objectar a la necessitat d'un final feliç que el format reclama per a redimir de tots els errors, curar totes les penes i satisfer els desigs més bàsics dels televidents més fidels. Però convertir Bea en model de passarel•la després de 460 capítols en què ha reforçat l'autoestima de les dones corrents, és una autèntica traïció a tota l'audiència.
Però especialment a aquestes dones que s'havien identificat amb uns personatges propers, i a què la sèrie havia reafirmat l'orgull de ser persona per damunt de característiques físiques com ser prima o grossa, baixa o alta, bonica o lletja. Sense necessitat de canviar el seu aspecte, Bea ha arribat a directora de la revista de moda en què treballa, ha conquistat a Alvaro, l'amor de la seua vida, i ha recuperat l'amor propi de les treballadores de l'empresa.
Però no podia ser tot perfecte, els imperatius de la televisió en el món de la imatge han acabat vencent i, a Bea, l'han feta bonica. El model de dona atractiva, l'imperatiu de la bellesa i l'obligació de tenir cura de l'aspecte han vençut i les dones continuen subjugades a l'esclavitud de la imatge. Efectivament, al final no n'hi ha hagut prou amb la vàlua professional, l'eficiència i la personalitat. No, sembla que les dones han de ser atractives i han de sacrificar la seua vida per la bellesa. Amb aquestes imposicions l'alliberament de la dona sembla cada vegada més lluny i anem per mal camí. I ara ve Betty!

Enric Senabre Carbonell
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 1/06/08

El conseller Font de Mora va presentar recentment el projecte d'Educació per a la ciutadania. I ho va fer davant les càmeres de la televisió, entre les quals les de Canal 9, que va emetre un resum clarament partidista en el qual puntualitzava que tot i que els sindicats estaven en contra d'aquesta democràtica mesura, les associacions de pares, hi estaven totalment a favor. L'aclariment posterior es feia amb la boca petita, perquè evidentment les ampes a les quals es referien era només una, la CONCAPA (associació de pares catòlics).

Però més enllà de les manipulacions de la nostra televisió, el pla de les autoritats educatives és un autèntic despropòsit per moltes raons: per impartir en anglès una matèria que necessita d'una fluïdesa verbal que l'alumnat no posseeix en aquest nivell; per oblidar que l'autèntic objectiu de l'assignatura és madurar la consciència moral i formar el sentiment democràtic; per imposar uns suposats plans plurilingüístics sense respectar l'autonomia dels centres ni la realitat de l'escola; per sentar un precedent molt greu en permetre una opció B clarament evasiva a una assignatura del currículum oficial; per amenaçar al professorat amb la revisió de les qualificacions i per destinar 130 professors a cobrir aquesta burla que s'han tret de la mànega per raons clarament polítiques i gens pedagògiques.

No sabria dir quina de les anteriors aberracions és pitjor que l'altra, però contrasta la facilitat amb què es destinen diners a uns projectes contraproduents educativament i es retallen d'altres imprescindibles com són l'acollida d'alumnat immigrant, els programes d'educació en valencià o l'atenció d'alumnat amb necessitats educatives especials. Però mentre l'educació i la televisió pública es trobe a les mans d'uns polítics sense sentit públic, que posen per damunt els seus interessos partidistes a les necessitats de la ciutadania, la democràcia es troba en autèntic perill d'extinció.

L'atractiu de les sèries d'hospitals radica en el seu caràcter de justificació quasi religiosa de les grans tragèdies humanes: la mort, la malaltia, el dolor. Antigament, els mites eren grans construccions justificadores de la realitat que acomplien la funció d'ajudar-nos a acceptar l'inevitable, a conformar-nos amb el que no podia ser d'una altra manera.

Hui en dia les religions també acompleixen aquesta funció entre els seus creients, però en els temps que vivim, la crisi de les grans màquines de justificar, com són la família, l'escola o l'església, ha obert un buit que intenten ocupar diferents instàncies. La psicologia n'és una, l'explicació mèdica i científica de la mort i de la malaltia és una altra. Però no tenim prou d'entendre racionalment que la malaltia i la mort són inevitables. Necessitem més, necessitem sentir-ho interiorment, comprendre-ho des de l'autenticitat dels sentiments, ni que siga de manera vicària, delegada en altres. És ací on intervenen els relats de ficció, de què les sèries d'hospitals formen part.

La identificació amb els personatges, l'emoció de contemplar la mort en directe i l'alegria de la recuperació miraculosa tenen la missió de reconfortar-nos amb la vida, de fer-nos acceptar i entendre l'inacceptable des del pensament racional. És la medicina humanitzada, encarnada en una persona real que ens ajuda a sentir a través d'aquesta, però sense les conseqüències traumàtiques que hauríem d'assumir en el món real. Si a més, el metge té el caràcter i la personalitat de House, llavors aconseguim transportar-nos als temps en què els déus es mesclaven amb els humans, els ajudaven o els perjudicaven, els odiaven o els estimaven des de la superioritat d'un saber infal·lible que els mortals mai podíem aconseguir. I ja se sap, als Déus se'ls permet tot, fins i tot la mala educació, si a canvi ens donen un bri d'esperança en un món desesperant.

Enric Senabre
Article publicat al Setmanari El Punt. Edició País Valencià el 4/04/08


Basilio Martín Patino va dirigir l'any 1990 la magnífica "La seducción del caos", una pel•lícula ontològica que reflexiona sobre el sentit de la realitat i la veritat aplicats al cinema i la televisió. El film comença en un teatre en ruïnes, de què ix el personatge Hugo Escribano, per endinsar-se en el calidoscopi virtual d'un assassinat mirat a través de la televisió. L'abandó de la sala teatral insinua el final del cicle vital d'un gènere que ja no acompleix la funció generadora d'explicacions i comprensions del món que tenia assignades, i que s'ha vist substituït per la televisió.
Però la televisió és com una barraca de fira d'aquelles que mostraven, al seu interior, la dona barbuda, l'home elefant o el joc d'espills que deformen la nostra imatge. El mal és que aquesta s'ha convertit en un element natural de la nostra quotidianita; la tenim al menjador de casa, a la cuina o al dormitori i, al final, ens hem acostumat a viure amb la seua companyia. Potser per evitar aquesta naturalització, Buenafuente iniciava el seu Late-show amb un teló que es descorria, i Sardà intentava distanciar el telespectador amb la manera de vestir, unes ulleres de sol o l'actitud clarament irònica. Si les coses foren tan clares, si tots entràrem a la tele amb la consciència de qui paga el bitllet per trobar-se amb un món de màgia, no tindria res contra el programa de Telecinco "El juego de la vida". La dinàmica del joc està basada en la màquina de la veritat i consisteix en una mena de pòker en què et jugues la privacitat -els records i sentiments més personals-, contestant amb suposada sinceritat preguntes com "volies més el teu segon fill que el primer?" o "és cert que posares les banyes el teu marit l'estiu del 95?". Evidentment, el marit i el fill són presents al plató, i només guanya qui reconeix la "veritat" públicament. Un espant, fins i tot per a una atracció de fira.

És costum de la RTVV, retransmetre en directe els actes festius de les diferents ciutats valencianes. La cavalcada de la conquesta de Castelló, l’ofrena de València o les entrades d’Alcoi, apareixen per la televisió de tots els valencians en un autèntic exercici de servei públic d’interés cultural. No cal dir que veure-les per la tele no és ni paregut a viure-les en directe. La imatge es mostra en aquestos casos més limitada que mai. L’olor, l’ambient, el clima, l’emoció interna que produeix trobar-se immers en aquestos actes augmenten la vivència fins extrems que la televisió no pot arribar. Però hi ha més aspectes als que la imatge televisiva tampoc arriba, i normalment els comentaristes no diuen. En el cas d’Alcoi us puc assegurar que a qualsevol espectador se li poden passar per alt dues discriminacions imperdonables. La discriminació econòmica i la de sexe. En primer lloc eixir a la festa implica unes despeses econòmiques que han fet que “amos i obrers” ja no caminen del bracet pel carrer Sant Nicolau. L’altra discriminació és més sagnant, per absurda i retrògrada. Si mireu bé la retransmissió, us adonareu que homes i dones no ocupen els mateixos llocs ni vesteixen igual. Les dones estan condemnades als “boatos”, sense drets de cap tipus, i per a fer bonic. La situació acumula les discriminacions en el cas femení,  perquè les condemna a pagar el luxe de les entrades a costa dels seus drets. A les “filaes”, mentre, els homes continuen discutint si deixen entrar les dones a les seues institucions masclistes, si portaran la indumentària oficial i a quins actes els permetran eixir, com si d’un debat medieval es tractara. I Ajuntament i Associació de Sant Jordi miren cap a un altre lloc, amb les paraules sagrades de cultura i tradició com a escut, i com si els temps i la historia no anaren amb ells. Una vergonya tot plegat.

He de confessar que m’encanten les pel·lícules de catàstrofes des de ben menut. Un avió segrestat, un tren desbocat, l’amenaça d’un terratrèmol o el gran cataclisme que anuncia la fi del món. Escenaris dramàtics que omplin les vesprades de diumenge i ens encomanen la por als avions, als terroristes islàmics o al canvi climàtic.

Però es tracta d’una por que té remei, perquè tenim el protagonista de la pel·lícula que arrisca la seua vida per salvar la nostra, la de tot el passatge o la de la humanitat sencera. Normalment és home, no te por a la mort ni expressa cap torbació, dubte ni sentiment. Amb un posat immutable i segur d’ell mateix, resol la situació amb el saber que ha acumulat al llarg d’anys d’experiència professional. També hi sol aparéixer una dona que l’estima malgrat lleus crisis conjugals, i un fill o una filla que l’admira i pel qual es comporta amb el posat heroic del que tot ho pot.

Però si una cosa m’ha impressionat sempre és que l’heroi no mor mai, els qui moren sempre són els altres, i a dojo. Però clar, és més fàcil identificar-se amb l’heroi, i per això he viscut convençut que la mort no m’afectaria, si més no a curt termini. Però un bon dia comprens que la mort no para comptes amb els herois, que els cementiris n’estan plens, i que tu no ets un personatge de pel·lícula de catàstrofes. Supose que per aquesta raó vaig buscar respostes en la filosofia, però l’interrogant de si hi ha vida després de la mort, no te una resposta fàcil. Epicur ho tenia clar; quan estem vius els nostres sentits ens permeten fruir dels plaers, i quan morim ja no podem sentir res, i per tant la pregunta pel més enllà no te sentit. Una resposta que no satisfà la curiositat, ni elimina el vertigen al desconegut, però que ens permet continuar fruint de l’emoció de sentir-nos el protagonista de la pel·lícula.

Enric Senabre
Article publicat al setmanari El Punt. Edició País Valencià el 13/04/08

Les coses mai són el que semblen, però normalment ens entestem a esperar que succeeixen com estaven previstes. És una rutina que ens fa més suportable la vida, més controlable el seu transcurs i més segura l’existència. Les sèries de televisió solen abonar aquesta concepció i realitzen en la ficció els desitjos de normalitat i final feliç que ens agradaria tenir en la vida real. Però “Cuenta atrás”, la sèrie policíaca que emet Cuatro no cedeix a aquesta temptació i comença les històries pel final, pel desenllaç dramàtic que pressuposa un transcurs previsible dels fets. A partir d’aquest moment la retrospecció temporal llaura tot un seguit de dubtes i inseguretats sobre el sentit dels esdeveniments que, segons les diferents hipòtesi, poden adquirir un significat o un altre. L’anàlisi causal d’un fenomen esdevé una autèntica dissecció científica que acaba resultant explicada de manera radicalment diferent a com podíem pressuposar i les raons ocultes adquireixen un protagonisme que no havíem imaginat.

La comparació entre el científic i el detectiu és tan vella com la novel·la negra i la sèrie que comentem hereta aquest esperit científic investigador adobat amb les noves sendes que les sèries de policia científica de l’estil de CSI han explorat. Uns personatges creïbles que, tot i ser policies, adquireixen un caràcter humà, carregats d’inseguretats existencials i sentiments confusos, allunyats de l’estereotip de policia masclista o fatxa a que estem acostumats. Una producte ben elaborat, produït en un estil audiovisual innovador per a la televisió, que articula un discurs coherent i ben narrat que recorda els thriller de sèrie B americans. Uns arguments interessants, arrelats socialment i implicats moralment en la lluita contra la injustícia completen un producte que, tot i ser de producció nacional, adquireix una qualitat ressenyable.

Quina repercussió ha tingut la tele autonòmica en els resultats electorals al País Valencià? Aquesta pregunta em balla pel cap i m’obliga a una anàlisi més detallada de la capacitat de manipulació televisiva.

La reflexió sobre la influència que desenvolupa la televisió en els menuts ens pot aportar alguna via de comprensió. Si trobem un xiquet que imita el “culet culet” de Shin shan podem estar segurs que els seus pares li han rigut les gràcies, perquè la mediació familiar directa és molt més important que la televisiva en l’educació infantil. Els adults també tenim la temptació d’imitar els personatges de les sèries d’èxit. Potser decidim prendre Prozac quan ens assalta algun problema familiar, com Lynette Scavo, la mare desesperada de “Mujeres”, però la mediació de l’experiència vital ens porta normalment a trobar vies d’eixida més personals.

Què passa amb la política? Quina és la mediació vital, l’experiència personal que ens ajuda a interpretar el seguit de notícies triomfalistes que apareixen als informatius? Cap, perquè hem perdut la vivència directa de la política, que s’ha vist reduïda a una experiència personal puntual -quan anem a la consulta del metge, a l’escola o als jutjats- desconnectada de la visió global que implica la política i incapaç de moure el vot ni l’actuació ciutadana. Som com uns xiquets abandonats davant del televisor sense control ni mediació, i en aquesta situació, qualsevol esdeveniment mediàtic retransmés per televisió -la F1, Copa de l’Amèrica o Palau de les Arts- ocupa el lloc de l’experiència directa. La solució passa per recuperar l’acció política directa, al barri, a l’escola o al treball, i per això el nostre conseller vol que s’impartisca l’Educació per a la ciutadania en anglés, perquè així les noves generacions mai adquiriran el sentit polític i es mantindrà aquest apoliticisme que tant els rendeix.

Aquestes eleccions han estat, possiblement, les més mediàtiques de la història recent. Els dos debats televisius entre els candidats dels partits majoritaris en horari de “prime time”, la desaparició dels antiquats espais electorals en les cadenes públiques i la seua substitució per anuncis més breus i impactants, la proliferació d’entrevistes als candidats, de tertúlies polítiques i de xats en internet han estat la nota dominant d’una campanya que sembla haver entrat al segle XXI amb tot el bagatge tecnològic de les grans democràcies del món. I el fet més curiós és que la vella política, tan desprestigiada a la televisió, ha acumulat audiències milionàries i ha desfermat un munt de consideracions sobre la influència dels mitjans sobre el comportament electoral..

De totes maneres, pense que se n’ha fet un gra massa. Les repercussions electorals semblen haver estat ben minses si atenem els resultats. Al capdavall, només s’ha confirmat el que es percebia al llarg de tota la legislatura. Ja ho sabem, la televisió necessita donar un missatge prefabricat, confirmar unes idees prèvies que reboten en la ment de l’espectador i que refermen les seues impressions. I en aquest cas el miratge era el d’un sistema presidencialista que no tenim i el d’un bipartidisme que era irreal però que va pel camí d’esdevenir possible.

Sota l’aparença d’unes eleccions obertes, d’un ritual democràtic en el qual la participació sembla ser imprescindible, s’amaga una realitat en què la democràcia s’ha allunyat dels ciutadans, els polítics no escolten el poble i els partits majoritaris augmenten el poder. Quan la televisió s’utilitza de manera coordinada amb els interessos polítics, esdevé una maquinària uniformitzadora. Quina llàstima que no servisca per a mostrar la diversitat i col·laborar en la veritable formació de l’opinió pública.